La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 13 d’abril del 2012

Rompuda la vida què ens queda ?




Rompuda la vida,
què ens queda?

Les dents corcades,
tels de tristícia.
Primavera hivernacle,
embenatge estèril.

Un pis ple de papers,
estances saturades.
Ones de vicis sostesos.

Dijuns d’humilitat,
tardes d’espera
amb plecs decorosos.

No hi ha color
ni hi ha vida
a aquest trajecte.
Cec de la teua alegria,
llibres cadàvers.

Ventades llefiscoses,
agulles de cosir.

Sèiem a la porta,
creus i cotxes,
paraules d’espígol.
El repic de la campana,
hores marcades
amb dies d’estiu.

Solitud i embrancides,
vagues i didals.
Taules de serradura,
portes que no cal obrir.

I un silenci ombrívol,
una casa muda.
Culpa i polseguera,
silenci i benestar

Carles.A. 2012

1 comentari:

  1. M'agrada aquest poema Carles, hi han versos molt bonics i colpidors, els dos últims...molt xulos. També impacta /portes que no cal obrir/...bona tasca.

    ResponElimina

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.