Era l’ocasió perfecta per retrobar-me amb tu, per retrobar-me amb mi.
Cames amunt vaig reconèixer la raó primigènia. Aquella simplicitat tan nostra,
els rostres encesos. Colgàrem tot allò que ens importunava, l’extraradi era
lluny, no tenia massa importància.
Els raves estaven a punt de collir, més que ben arrenglerats. El Sol lluïa amb
totes les seues forces, la porta del terrat junta, el galliner vacil·lant. No
era una hora escaient, no era una presunció d’innocència. Les botiges callaven
el que havien oït. Els ponts a l’aguait, l’herba mullada. Les dones anaven al
llavador, era el quefer quotidià, era l’ocupació diària. Res era suficient per
sadollar-nos, les cames obertes, els sexes vibrants.
Espai, molt espai, t’acaronava el clatell. M’abraçares com si fos una
soca de xopera. Tan evident, tan cert. La por mai ens deixondí, estimava
cadascun dels teus defectes. Et besava la boca, et xuclava els dits. Bàrbars
sense mesura, formes corpreses.
Les venes unflades, alletàvem el desig; mons
paral·lels. La teua boca sedegosa, la simplicitat dels cossos. Com un virus que
s’estén. Coit rere coit, una tendra conspiració, gairebé un eufemisme.
Carles.A 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.