La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Carta mullada



No sóc ningú per dir-te qui ets. No sóc ningú per omplir els badalls. La dissort era aquell illot remot, aquella futilitat. He triat aquest moment per parlar-te, per agombolar-te als meus genolls. La superfície és plana, he restat immòbil. Recorde les paraules de la llàntia antiga, els miratges. Sempre ho vares percebre, com un corredor estret, com una acta de defunció. De vegades és necessari i forçós, Espriu tenia tota la raó.

No he arribat a dir-te tant com t’estime, no he arribat. No és temps de faveres, tal volta hi haja sements al meu coll. Els abeuradors ja no hi són, m’he esmolat les dents, gairebé semblen paper. No ho volies oir, no ho vares percebre. M’agrada rompre el bleix, besar-te els ulls.

La confiança és allò que no coneguem, una maleïda madeixa. Tu no ets eixa, una còrpora expectant, un espantall. Mire per l’espiell i no hi ets. Res em reconforta.


Carles. A 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.