La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 29 d’abril de 2012

No tinc més remei que admetre-ho.




No tinc més remei
que admetre-ho.
He fugit de mi,
he fugit de tu.
La mà calcinada,
cada vegada que
em preguntaves.
No et preocupes,
seré capaç de rearmar-me.
L'ànima difuminada,
tones i tones de martells;
escorpins recurrents,
regulàvem l’antena.
Vespres a la vora del desig.
Una forta bufetada,
l'ombra del teu entrecuix.
Maragdes i espines,
pells mortes.
L'itinerari del silenci,
el camí del cementeri,
colgaren el teu cos
a una trista fosa.
L'enuig i la ràbia,
gairebé la ira.
Taulells badats,
la mà a l’argila.
El volteig de les campanes,
camps mullats
del teu esperit.
I què més?
que més afegir
a aquella trista horabaixa,
a aquest ull nafrat.
No hi ha res més,
a aquesta solitud blava
a aquest clivell tan llarg.
La pesadesa del teu cos,
tot el cansament,
cada penúria,
Cada record heretat
a aquesta basta planura
que lluu front el teu nom

Carles.A 2012

dissabte, 28 d’abril de 2012

El Magre fluïa lent




El Magre fluïa lent.
Guadassuar, Algemesí,
llocs inhòspits.
Un instant als teus ulls,
boca a boca,
arremolinats al nostre pecat.
Ones de solitud,
cada boca mullada,
el gust de la teua saliva.
Expressions de caritat,
passa a passa,
la remor de la fullaraca.
Dins de tu,
al teu calor,
una cruïlla de destins.
Densitat i trapezis,
silenci extés.
Gota a gota espremuda,
entre canyes i fang,
camps de tarongers.
Una fuita d’amor,
arbres dolços.
Acampàvem al ras,
on els teus ulls
m’abastaren.
Muixerangues, tornejants,
una tonada d’antuvi.
La terra s’aborrona.
una tonada ferma,
un volteig del cos.
Cada bategada,
cada alenada,
junt a tu.
Baranes i afluents,
gojos i flaires.
Tot és inequívoc,
quan prems el meu pit.

Carles.A. 2012


 

divendres, 27 d’abril de 2012

Cobles de doble sentit. Bernat Fenollar



<< Un altre sent Pau                         no sou vós, mossènyer
oint-vos contemple                           d'aquells ralladors
quan vós sermonau                           no·s pot goig atényer,
alegra's lo temple                              sens vostres favors;
tothom s'entristeix                             d'oir-vos en trona
de vostre silenci                                lo poble és content
La fama vos creix                             sens bé que ressona
d'un altre Terenci                              no us lloa la gent >>

Bernat Fenollar.

dimarts, 24 d’abril de 2012

Les calces esteses, la pietat atorgada.




Les calces esteses,
la pietat atorgada.
La teua veu en l’ombra.
Cada cop que tornes
i ets amb mi.
Arremolinat al teu cabell,
gaudint de la teua frescor.
Ple de tu,
obstinat a contemplar-te.
Beses la brossa,
cada bri d’esperança.
Una petita marca,
un aiguatge efímer.
Agradosa al teu plaer,
enèrgica, lleu.
A cada petit plantó,
a cada racó urbà,
creixes de mica en mica
atzarosa al teu destí.
Tímida, madures al sol,
captiva de la teua saba,
assolellada al teu deler.
Fruit hermós,
tendre pom daurat.
Avalotada al teu solc,
regada per les mirades.
Guaites cada promesa
com una ferradura.
Dòcil, inèdita
avances a cada passa
a cada glop de calor.
Plena al teu encant,
inaudita rosa verda,
presagi clandestí.
Al foc del teu voler,
compungida tota tu
esgarres la terra
que no et vol oblidar.
Una ventada de flaires,
una planura de pètals,
Alegre, lluent.
Omplis el meu esguard
arrases cada talaia
fruit madur, argila dòcil,
plenes la meua mà.

Carles.A. 2012


dissabte, 21 d’abril de 2012

Roselles blaves



A aquest cercle d’angoixa,
a aquesta tarda mullada,
llepant cada paret,
entre el plany i el teu somrís,
vessant cada paraula.
Entre el foc i l’hemorràgia,
escalant el teu cabell
gota a gota acaronat.
Entre branques argentades,
clatells moldejables
em trobe front a tu,
Helena amorosida.
Sense cap direcció,
ceg i esmaperdut
mesure l’enyorança
del teu bust adorable.
Entre cada fil d’estendre,
cada llàgrima malaurada,
el teu dolç repicar
ressona com miratges.
Front el teu gest,
la teua malaurança
un esguit de pau
minva cada nafra,
cada daga clavada,
cada opacitat.
Un fil de germanor,
un bri d’altivesa.
Cada copa mullada,
cada gerra de mirades,
cops i trots
i edredons
i un curt equipatge.
Un mostrari inconnexe
un bes d’equitat.
No hi ha res
al teu davant
més que el teu destí.
Hemisferi clar,
marge llindar,
un atzur transplantat
una dolça tonada.
Front el plany i el dolor
i tot allò passat

Carles.A. 2012.

divendres, 20 d’abril de 2012

Amics per sempre, proclamava la cançó.





Amics per sempre,
proclamava la cançó.
Un costurer de joguet,
la força del teu somrís.
Udolava la teulada,
els guanys estalviats,
la teua mà vora la llar.
Fulles de llorer,
una ventada de besos.
Alquímia i fraternitat,
enyor i càbales.
Els dits al teu sexe,
un pretexte innocent,
borles d'escuma i escups.
Miolaven les parets,
els ventalls de palmes.
Extracte de l'abisme
usdefruit fortuït.
Una còpia dels teus pits,
olives i dacsa.
Vels púrpura,
edredons desnonats.
Folls de l'èxtasi de viure,
amants cordats.
Una primavera fossa,
el teu clatell d'argila.
Guaret i víbores,
cavallons de pietat.
La boca oberta
front el teu bust,
mànegues, tirabuixons,
una tirallonga de mots.
Estables abillats,
terra i béns.
Un lloc com un altre,
la frontissa escaient.
Els murs ombrívols,
el teu braç extés,
llargària inhòspita,
aiguatge efímer.
Paraules que esvaren
a la teua llengua,
garbons de silenci,
palla i mercromina.
Taulells badats,
espines dorsals.

Tot cap al teu amor,
a la teua dolça drecera.

Carles.A. 2012

dimarts, 17 d’abril de 2012

Es pon lo sol front els teus ulls.



Es pon lo sol
front els teus ulls.
Cau tota fruita madura,
un aiguatge inequívoc,
un llaüt de diàspores.
Es clouen els somnis
sobre el teu esguard;
lenta letargia,
lapse espectral.
Un esboç de tu,
la teua melodia
inequívoca.
Notes de dacsa,
arcs apuntats.
L'oreig del teu entrecuix,
una magnòlia encesa.
Records i execucions,
dracs blaus i preguntes.
Un seguit d'incendis.
Aixopluc de la paraula,
marc llindar.
D'on ve la teua veu,
el tel del teu encís?
Arraps i rapsòdies,
escuts i polaines.
Foc al teu ventre,
desventurat del teu reton,
una llàgrima viva.
Rams ornats,
crepuscles d'escuma.
Sol a la teua llengua,
amorosit el teu conhort.
Entre còdols i torxes,
a l'extensa planura.
Gota a gota,
reflectida a un vidre.
Talles l'alé
amb el teu cabdal
de notes.
Clou els ulls,
més enllà ets tu
sobre la teua por.
Plena, alta;
fregant la teua vàlua.
Post lleugera,
muscle mengívol.
Sobre les teues arrels
la teua grandesa,
el teu valor incòlume.

Carles.A.2012.

diumenge, 15 d’abril de 2012

Joc



Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater.

dissabte, 14 d’abril de 2012

L'equívoc més gran és creure's Déu.



L’equívoc més gran
és creure’s Déu.

Cartes d’antuvi,
l’estiu del 2001.
Aleshores no fumava,
contemplava les teues bragues.
El tràfec dels teus dits,
l’horabaixa plegats.
Dormíem junts
sense pensar en la mort.
Estellés
              Transità
                             Aquests
                                            Carrers.
Els forns que obrien,
mirades entrecreuades.
Guadassuar queda lluny,
un trist raval d’Alzira.
Sant Bernat, Gràcia i Maria
travessant els horts,
El repic de la campana,
camps mullats,
tomaqueres precioses.
El cavall Bernat,
La serra de les agulles,
El pas del pobre.
Voltats de tarongers,
una planura de flaires.
L’extensió dels teus ulls,
alcavota de paraules.
Un dia a la teua llengua,
el precipici del teu cabell.
Moriré sense abastar-te,
corprés al meu neguit.
Els bevedors reposants,
el camí de tornada.
                          Carcaixent
                                          Alzira
                                                   Guadassuar.
Contrades remotes
a aquest exili.
Es pon el sol,
la terra s’eixuga.

La meua veu
no us pot abastar.

Carles.A. 2012.

divendres, 13 d’abril de 2012

Rompuda la vida què ens queda ?




Rompuda la vida,
què ens queda?

Les dents corcades,
tels de tristícia.
Primavera hivernacle,
embenatge estèril.

Un pis ple de papers,
estances saturades.
Ones de vicis sostesos.

Dijuns d’humilitat,
tardes d’espera
amb plecs decorosos.

No hi ha color
ni hi ha vida
a aquest trajecte.
Cec de la teua alegria,
llibres cadàvers.

Ventades llefiscoses,
agulles de cosir.

Sèiem a la porta,
creus i cotxes,
paraules d’espígol.
El repic de la campana,
hores marcades
amb dies d’estiu.

Solitud i embrancides,
vagues i didals.
Taules de serradura,
portes que no cal obrir.

I un silenci ombrívol,
una casa muda.
Culpa i polseguera,
silenci i benestar

Carles.A. 2012

dijous, 12 d’abril de 2012

Decet Hymnus.


Decet hymnus in Sion, in Bethlehem, in Rama,
Entre els crits de Raquel pels seus fills, decet hymnus.
Pels xiquets lapidats,
Per les cames partides,
Pels àngels udolants, decet hymnus.

Decet hymnus in Free-Towm, in Àfrica deserta
De senyor e de béns, e d'amics, decet hymnus.
Pels menuts violats,
Per les mans amputades,
Pels clítoris ablats, decet hymnus.

Decet hymnus in Bòsnia, in Kabul, in Kosova.
Dins les cases prenyades pel semen de les hienes, decet hymnus.

Pels fetus maldonats,
Per les dones cremades,
Pels ulls vidriolats, decet hymnus.

Decet hymnus in Xile et in Plaza de Mayo.
Contra l'urpa del còndor, i amb les iaies en mur, decet hymnus.

Pels nadons arrancats,
Per les mares obertes,
Pels òrfens ultrajats, decet hymnus.

Decet hymnus in Delhi, in Moscou, in Janeiro.
Entre els pobles flotants de la fam i la por, decet hymnus.
Pels nens suïcidats,
Per les filles venudes,
Pels captaires tolits, decet hymnus.

Decet hymnus in Wall Street, et in Schengen, in Ceuta,
Ofegats de Dow-Jones en pateres i estret, decet hymnus.
Contra l'índex Nikkei,
Pels raïms de la ira,
Per l'assalt immigrant, decet hymnus.

Decet hymnus in Flössenburg, in Katyn et in Auschwitz.
Entre els tolls cranials de Phnom-Pen, decet hymnus.
Per la pasta de dents,
Per les trenes en flames,
Pel sabó d'amagat, decet hymnus.

Et in Intxaurrondo, in Ermua, decet
Hymnus in Valencia del Cid, decet hymnus.
Pels cossos desmembrats,
Per les llengües tallades
I pels trets contra el tos, decet hymnus.
Decet hymnus in Sion.
In sahel, in Sheol, decet hymnus.

Etsi De(c)us non daretur, decet hymnus.
Però, qui el cantarà sense indecència?


Antoni Ferrer. Cant temporal. 2000

dilluns, 9 d’abril de 2012

Quan érem a la font tots dos...




Quan érem a la font tots dos, un missatger del rei m'ha
dit que hi havia guerra. Ha pres la meva arma, i l'home
de la carota de gegant no em vol deixar passar. En allargar-
li tu una flor sinó la meva arma amb la qual m'hauria pogut 
occir. ¿ On és l'arma ? ¿ On és la flor ? A l'home de la carota
de gegant l'he vist avui penjat al portal de la Seu de Man-
resa fent una ganyota agònica. Però al fons del gorg de les
seves pupil.les t'he vist a tu amb la flor als llavis i l'arma
al braç. ¿ Per què m'has deixa't, Gertrudis ?

  
J.V.Foix, a Diari 1918, dins de  Gertrudis  (1927)

dissabte, 7 d’abril de 2012

He escudrinyat cada racó teu


He escudrinyat
cada racó teu.
Les pinces no basten
per subjectar-te.

Les neules a la boca,
un paradís d’oliveres.
L’aiguatge fou efímer
al teu rostre.

Malalt d’amor,
foll d’una dolça metzina.

Anatemes i còdols,
el cavalló dels teus llavis.
Mulle els dits
en la teua sang.
Un oasi de canyes,
les teues natges colrades.

El foc naix
dels teus muscles
covant afecte,
teixint paraules.

Una piga a la galta,
un simple pretexte.
La torradora engegada,
hores a la vora
del vertigen.

El vellut del teu sexe,
rosselles blaves,
bastiments de l’atzur.

No hi ha res
entre tu i jo.

Envola el catxirulo,
acaronam la cama…
i no diré res més,
no xuclaré els teus dits.
Rosa verda,
elixir d’antuvi.
Et fregaré l’esquena
i clouré els ulls.


Carles.A.2012

divendres, 6 d’abril de 2012

Dolç àngel de la mort




Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
               que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
               de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
               per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
               freda, de tan pura.
Del llim d’aquesta terra amarada de plors
               el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
               ni llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!
               Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
               el dolor que m’espera em fa mal...
               I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.


Màrius Torres 


 

dijous, 5 d’abril de 2012

FESTEJANT-TE XÀTIVA I "la font del lleó".




Jo mossegue, jo patesc
sóc empresonada i lliure
de passes netes i mullades.
Vull xuclar la vida i els arraps.
Un cos de lleó em vigila, no es mou.
I perverteix moviments satànics,
sacsant la memòria,
i sacsant-me a mi.
Torne cada nit davant el monument
de pedres banyades.
Cada nit torne, per tremolar nua,
i fer-te cridar amb gemecs,
el meu nom a doll, per la teua boca cada nit.
Set de memòria.
Set de lleó.

Lorena Cayuela.

dimarts, 3 d’abril de 2012

Trenques l'amor amb paraules.




Trenques l'amor amb paraules
a tall d'una aurora que no porta enlloc,
dreceres lentíssimes d'una impertorbable sort
allunyen la vela estesa del matí.
Mentir i no saber-nos mentir.
Metàfora d'ulls verds interposada
com un trauma entre els homes
has vingut perquè et masturbe el cor.
Idiota. També es por perdre l'ànima
si provoques fiblades a la por
i no te'n saps avenir més tard.
Que ridícula sembla la pietat per tu.
Els morts ballen la cançó que els interpretes.
Si no se't cauen les mentides de les mans
encara podràs posar-me la mà salvatge
davall dels pantalons i dir que no tenim memòria
mentre em fas escopir una llàgrima blanca per tu.
No té remei. A nosaltres els poetes ens tritures
la tendresa amb el fàcil crepuscle de l'engany.
Mira com cau la desídia del cel, com l'orgull.
I l'amor, que per tu és una feblesa,
no diu res més que s'és home.


Salvador Iborra i Mallol. Clivellat. 2002.