La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 8 de novembre de 2013

Poal


La llum de l’estable restava encesa. Havíem pintat els capcirons, havíem eixugat les culleres. Una remor de lluny, els rastells xerraires ens escoltaven amb cura. Un toll d’aigua, la suavesa de la pell, la porta ajustada. Bufava un xativí suau, com una tonada monocord, una cosa sense importància. Les cadires ens miraven, un esguard eixelebrat, aviat arribaria l’autumne. La vaixella esplendorosa, el repic de les campanes, una i altra vegada. Era curiós veure com restaves quieta, fixa en tu mateixa. La sentor de l’estable, la teua sina bategant, la redonor dels muscles. La porta del corral oberta, una travessa perenne; la flaire del galliner. Els melons d’Alger penjats, la lenta letargia, les lleganyes, les peüngles de les bacones. El teu cabell, carretera extensa, planura. Els dits, el perol de l’arròs, el rebost obert com un somrís. Ho he recordat tot com qui no vol la cosa, com qui no objecta res. Tal vegada no ho he recordat amb exactitud. La mida exacta de cada cosa, la mida exacta de la vida.

Carles Alòs

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.