He extret la darrera raó
per no esguardar-te més.
No he trobat ningú al toll
de nits de lluna plena.
He travessat la senda de l’arrap
on no queden cadires
per albirar la peresa;
un delme insà,
una carícia rústega.
Les llums van esvaint-se
a la boca més agra
d’un esternut de sivelles.
He trobat la pau
al mur més alt
del cos fratricida.
Una paüra a mitges
esculpida
en un oblit de codonys.
Un abric perenne
de fel i navallades.
Una cobejança
de neules aigualides
tendres en la mar.
Una processó
de nassos i esgarips
covats en la melangia
del teu cos nafrat.
Una successió
de serps i sang glaçada
al bell mig de la mà.
Una vanaglòria
de coves i vampirs.
Una malcriada
sentada al meu costat.
Una aprehensió
constant en l’arribada
de borles de pallorfes.
Una mort suau
i un pa per encetar.
Carles Alòs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.