La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 30 de novembre de 2013

Noms que hi resten


A Alberto Moya Lledó i
Encarna Ribes Alventosa,
els meus avis materns.
Gràcies als quals sóc l’home que sóc

He tret la roba de l’armari
per oblidar-me de tu,
per aixafar la paüra
que aixopluga la veu.
No resta ningú al racó
on el sol es ponia,
on restaven nus
en la nostra tendrura.
T’he vist per darrer cop
al bell cabell amorosit,
al maluc de les mares
d’una roba estesa.
No recorde el nom
de l’ajut de safrà,
de la marraixa esquerdada
on no quedava aigua.
Som homes de blat
en una cantonada de marbre,
en un esguard esquífit
de perols i giravoltes.
Tot ho lamente massa
en la taula parada,
on els comensals
no et veuen
i jo et toque.
He collit les nous
per fer-te una besada,
per dir-te que t’estime.
No he perdut la partida
dels cossos freds
i sotracs d’angoixa.
No he perdut el teu nom
a la darrera estació,
a les teulades de nosa.
No he perdut la vida
que brolla del teu cor.
No seré una dalla
extraviada en la ciutat;
que no té nom,
i ja no es volca.

Carles Alòs


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.