La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 24 d’octubre de 2013

Atzur


He rebut la darrera mirada,
la que queda per sempre.
He resolt mirar-te
a un cel de pell mullada.
T’he vist, a la darrera cantonada
com un àngel difunt
que plora més enllà.
No he tornat per besar-te
per arraulir-me a la boca
d’ocells d’un riu de sang.
He sigut jo,
cabró inconfessable,
dalla esmicolada
a un conjur del temps.
No hi ha cap raó
per besar-te el cabell,
ja mai inesborrable.
M’he posat còmode
al fil d’una navalla
d’espelmes de Bugia.
No queda ningú
al cos insaciable
de noms de marbre.
T’he vist per darrer cop
a un cel de clemenules
i marges de viandes.
No era una acudit,
pedra que llenega
en la vora de la vida.
Un eixam furiós
de nits i de travesses,
de síl·labes de fusta.
Torne a mi, a poc a poc
com un Patrocle ebri
de nits i de nevades,
saliva que em recorre
al mar de la nuesa.
Trista fou l’espera
per rebre’t homenatge,
trist és el record
de nits sense sabates

Carles Alòs

2 comentaris:

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.