Ningú
al carrer, havíem creuat el pont d’Alzira sobre el Xúquer. Un bocí de pa, les
viandes escollides, la carmanyola, el formatge.
Els
nens dormien, el Carrer Major a curmull de gent. La voravia estreta, les
lleganyes als ulls. Havia arribat la tardor, amb tot el que això implica. Les
dones cosien per altri, aviat arribaria tots sants. Les cadires al carrer, un
Xúquer mil·lenari. La corba de la teua boca, cada dejú ordinari.
El carrer d’Alzira, el cementeri. Una vida que
rajava del cos. Els seminaristes tornaven al poble, la pallissa reblerta
d’útils, les comandes. Una vida apaivagada, un èxtasi de neules. La són, el
sopor, les marraixes mig plenes, la Garrofera, l’autumne als teus
ulls.
Carles Alòs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.