La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 11 de juliol de 2013

Plàcton



Et viu al darrer vagó, a la conurbació del nostre oblid, com es veu allò que ens emmiralla, com es veuen els racons de la nostra hora, com una maragda prènsil, com un plançó alt que ens esguarda. Com una cullerada, coll alt, latitud de rent.

Com una fragància escura, com un oblit de serps; com els vianants utòpics que llisquen en la travessa, com una oració de salms, covada al teu dintre.

Com la neu que ens coneix, com la pluja primera d’un mar de vent, com un rierol espurnejant, oasi de veus, queviure bell.

Com les beceroles dels nens, com una marraixa de cossos; com les roselles que ens admiren, com la brevetat d’un mos, serradura estovada, cul-de-sac de braços. Com cargolar les mans, com els caragols que parlen.

Com el somrís de les núvies, com una tèmpera vessada, com un salt de blat, com un cel amat,

et viu.

Carles Alós

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.