La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 12 de juliol de 2013

Pèrdua


La veu, aquella veu que viu. Apergaminada, com un full que rondina la impaciència, com els besos rinxolats, causa estricta d’aquest dessassosec.

Com la fúria recòndita, una mica almidonada, com una gorja àrtica d’un almirall obscé. Com el tumult de les boques que jamai callen. Com un presagi incert d’una turba amorosida.

Així et vaig sentir, com la militància que ens escull quan veem qui no som, com una girola nova, confabulada amb la vida. Com una concondància, artefacte inèdit, com un pellam mullat que remembra els noms.

Carles Alós

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.