La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 9 de juliol de 2013

Altura



La lletuga aigualida, el braç a la meua llengua, les natges. Aquell dia et viu, de lluny, molt de lluny; de prop, molt a prop. Pense el teu cos com un temple, com un bell alcàsser en estat de setge.

Les teues cames, laberint on em trobe. No em vares veure bé. He oït les tonades postremes. T’he acaronat el coll mentre el sol es pon entre nosaltres. Una nuca, un cordill on poarte, una maragda eterna. Et bese, et xiuxiuege cavallons d’una pàtria de vent. Ets tu, la pedra blava, la llança arcana que un dia tinguí.

T’estime, com un bes que rellisca entre els nostres sexes. T’he estimat entre oceans altívols, entre espelmes d’origen remot. El cos té memòria.

T’he trobat a un niu de becs, t’acarone. He fruit de la talassocràcia de la teua llengua, t’estime com s’estima allò efímer. Ets blava, com la nit escura.

He callat la dansa dels lladres, ahir fou un jorn de nit. He baratat la mort pel teu cos sempitern. Repose al teu aixopluc; com una nit nevada, com un redós on visc.

Carles Alós

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.