La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 4 de juliol de 2013

Ombra


Hem ofert la raó,
arraconats al nostre pinso.
Com una vorera estreta,
com un amor captiu.
Ens hem assenyalat
en una ermita buida,
com un caduf de poms,
alçada riallera.
Més enllà de nosaltres
brollava la vida eterna;
la nit ens estrangula
com una metzina dolça,
com un sedàs de bes
on no trobem l’altura.
Com una cremallera
que crida en la distància.
Com un prat de deixalles
on creixen primaveres,
com un estiu ja nuu
covat en la melangia.
Solia ser així,
cordat el meu amor,
com una medecina
que rega cada cos,
com un clatell que lluu
en un viver de trons;
solsides de la vida
que ja no torna mai.
Com un escac de tu
que juga a ja no perdre,
com una cataracta
de rent i amorosida,
sabata que no encaixa
si no l’ajustes tu.

Com un meló d’Alger
que creu en la tornada,

com una nou ben dolça,
que diu que ja no et tinc.

Carles Alós

3 comentaris:

  1. M'agrada,m'agrada... sabata que no encaixa si no l'ajustes tu... que bonic!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies pel comentari, Mariola. Bon estiu!!

    ResponElimina

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.