La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 27 de juny de 2013

Retrobar-se



La vaig veure
com s’abraonava sobre mi,
com em mancava l’alé.

Sempre ho vaig sospitar,
un presagi nefand,
la borumballa estovada.

Com una rella esmicolada,
com la lassitud del cos,
com una serpent roja,
com un corcó limfàtic.

Mai vaig cedir
als encontorns de la mort,
de la vídua sense dents.

Com una cantimplora
que jamai es buida.
Vaig besar els peus,
negar la certesa.
He tornat a mi,
a la senda de dents,
al desert on plovisqueja.

He oblidat l’atzur,
els queixals de metralla.
Com una bombeta encesa,
com una espurna callada,
he tornat a mi.

Com una barba plena
que viu al teu recull,
com un xarop dens
que tapa la ferida.

Com un imant de mi
que viu en la planura;
com una dentellada
fredament amarga.

Com un Verdum immens
on mai caiguí vençut,
com una nova ona
que sacia la paraula.

Carles Alós



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.