La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 16 de juny de 2013

Al meu amic Nacho Lillo



No ho volíem veure, Nacho,
el Sol està ponent-se
al bell mig de la meua llengua.
Com un niu d’escurçons,
com les boques de les mares.
Hem tancant la porta.
La vaig veure aquell dia
a la porta del col·legi.
Bella com l’aram dels cadenats,
com una baldufa nevada,
com un Orió enutjat.
Ella mai em va voler veure,
com un sotrac del cos,
com una solsida de vent.
Jo no ho sabia, Nacho,
com pessiga la vida,
com anem caent.
Sols fou un comiat,
una lenta letargia;
com la llet de pot
que no es mesura,
com una tempesta seca
que no ens deixa veure.
No queden tovalles
a aquella vella llar.
Tot s’ho endugué
la vida que no torna
a posar-nos al lloc.
Era ella el tafur,
la que inventà la nit
al meu cor,
la que em tapà els ulls
per a esquarterar-me.
Tu ho vares oir,
malbarant la dansa
de les boques.
Ja no sé el que et dic,
ja és de nit,
com fou de nit
aquella mentida.
Tu em mires,
jo no estic
en l’avinguda x.
Hem mort la raó
per fer-nos adults,
com una farina nova,

com unes beceroles.

Carles Alós


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.