La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 16 de febrer de 2013

Contorn


La porta del carrer oberta, restava poc per abastar l’hora escaient. Les papallones amaneixen, la frugalitat, aquella camisa a quadres.

Les cebes arrenglerades, els colps del destí. El desencís primer, la capciositat. Com et pintaves els llavis, com et col·locaves la pitera. L’autumne, la serenitat del veïnat. Les papes d’Alberic, aquell vell cofret.

Com tocaves la bugada; un calcetí, unes bragues, un rosegó, una besada. La nit anava calant-nos, la teulada xopa, el noticiari.

Arraulit al teu calor, aquelles arracades de lluna. Una nit, un bescoll. El batin, la companyonia.

Un inventari de mossos, una soca ferma.

Una carta de creença.

Una fe.

Carles Alós. 2013

2 comentaris:

  1. Carles, m'estic oblidant del valencià i n'hi ha algunes coses que ja no entenc! jeje. Però com sempre m'agrada com expresses les coses senzilles amb nostalgia i melancolia.

    Un abraç i excusa'm pel meu valencià XD

    ResponElimina
  2. Sergiiiiii!! Com va la marxa? Moltes gràcies pel comentari, espere que vaja molt bé per Mèxic. Una abraçada!

    ResponElimina

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.