La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 22 de febrer de 2013

Debilitats



He anat a raure a un barri
ple de nens, gossos i pares
encantats de ser-ho.
I pensar que abans d'aquesta
constant incògnita,
jo havia estat, també,
una mare riallera entre els tràfecs
de la canalla mossegant gossos
i gossos amansint amos,
per fer-los tornar un xic més persones.
Vaig creure que les meves faldilles
eren l'únic recer que ens calia
en aquesta casa, que mai ha estat gàbia,
perquè sabíem deixar el cos
damunt l'estora i caminar
teulat enllà, on s'ajoca el sol
que un dia, es va deixar penetrar
per una lluna petita i negra
com les debilitats, agulla saquera,
fent cadeneta a cau d'orella.
Havent liquat les xerrades insulses
de les ternes tardes de la infantesa.
Divaguem per les grans places
on no retorna la petja, ni l'alè
de l'esperança d'arribar a ser
una conversa càlida,
sense l'aberrant mormol de la conformitat,
dictant quin camí cal pendre
per abeurar les ànimes de càntir,
únic mestratge, tret per molts,
d'aquesta lànguida i sagnant seqüència
que, un pic capada,
hem decidir anomerar: vida.

Nati Soler Alcaide. Les dents de la pluja (2010) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.