La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dilluns, 4 de febrer de 2013

Al meu germà Alejandro









Al meu germà Alejandro

Jo no sabia jugar,
tu m’ensenyares.
La clau estava passada,
havíem atés els difunts
Tot era com una almoina,
com una veritat a mitges.
Jo creia que ho sabia tot,
aquell jorn que ja no estaves.
Com és el fred als muscles
quan hom no pot parlar,
com és l’enuig colèric,
la paraula que rebota
contra les parets de marbre.
Jo no sabia jugar
com encara no sé estimar.
Com un escup que esvara,
com una melangia,
Jo no sabia terciar,
dir els mots correctes.
Com una flama viva,
com un dit mengívol.
Jo no sabia jugar,
no sabia sadollar
aquells ulls llampegants.
Jo no sabia jugar
com no sé res de bo.
On és la boira de sal,
la trampa on vaig caure.
Allò no era tot,
només la pell més fina.
On és l’or, la veritat difusa,
la safa on ens llavàvem.
No t’ho he dit
perquè no vull saber-ho.
Com redola la temor
quan no hi ets,
com s’empastifa.

No sabia jugar…


T'estime Jandro

Carles.A 2013

2 comentaris:

  1. Com aquest tipus de poemes teus, molt íntim i molt bonic. M'agrada!! gràcies per compartir eixos poemes tan sentits de la manera que ho fas!!!,)

    ResponElimina
  2. Molt bó... estás llevando la poesía intimista a límites insospechados, me gusta esta línea!

    ResponElimina

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.