Tornar

De vegades és necessari i forçós.

Salvador Espriu

Quiero llorar porque me da la gana

Federico García Lorca 

Era l’única cosa que podia fer, era l’única possibilitat que tenia. Els carrers aixafats, la veritat oculta. Tàntal plorava, els llavis de pedra. Una hora predeterminada, una execució exacta. El gra de l’era, les desventures amorosides. Havíem perdut la raó, extraviat el seny; havíem fet botar els ploms.

Un gran aplaudiment, l’amplitud d’una mirada, l’horabaixa esmicolada. L’ombra del paradís, els carros deturats. La nostàlgia ho envaïa tot. La veritat a l’aguait, les alenades. Un tros de mi que no sanava, una còlera vella, una cançó rompuda.

M’he gronxat als més baixos barris, a les voravies de foc i terra. Un etern retorn, una madeixa de records. La punta dels bitllets, els desgavells, una hora i una altra. Un ensurt rere altre. La cantonada expectant, els contenidors d’estima. Una ociositat, un preludi.

De vegades era màgic romandre allí, tornar amb l’absència, apaivagar la por. Tot plegat només era una desventura, una corda roja, un afer despectiu.

Només era un conte sense destí, una vena unflada, gairebé un esperpent. Una casualitat tramposa, només això. L’aigua segueix el seu curs, com una dansa monocord, com un escarabat petit, molt petit.

Els poals ja dormen, l’espera pagà la pena. Tot fou una realitat escadussera, un corfoll, un èxode perllongat. Fou un trist record, una recialla, un cor esmunyedís.

Ja no queda fang al cor. He vist la distancia discordant entre el passat i el retorn. Com un plançó que creix i no torna a decaure, com un fum extingit, com un domàs plaent.

Carles Alós. 2013