La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 13 de setembre del 2013

Solsida



Intelijencia, dame el nombre exacto de las cosas!

Juan Ramon Jiménez


No queda ningú a l’estable, estan tots eixugant-se d’un plugim de beceroles. Cataracta intacta, plenitud del temps. He oït el cant dels estornells, beuratge fred, dinar de sang.

No queda ningú a la darrera paraula, on he volgut dormir. Més enllà, molt més enllà de les celles corcades. Una turba, un escamot de mots ve a mi. Un niu reblert de serps, contrada vera, tumult de veus. He escorregut la vida, repelonant-la. No resta ningú a la cambra principal.

No resta ningú al darrer cos, als meandres de la teua sina; illot remot, desimboltura. Una pau ordinària, un got a vessar. Recórrec el teu dit, com un gesmil de neula, pallorfa freda, bergantí.

La clau no encaixa, aviat arribarà la nit com una eruga esmicolada, sentenciosa. La veu del temps em recorre la pell, més enllà de mi. La tasca fixa, un coratge enterc. Solitud de neu, hivern de fang.

He resolt escometre l’avinentesa, sotrac del cor, que resta viu. Enllà viu la llum d’una drecera nova, enllà, enllà del toc, d’un fust de vent.

Carles Alòs





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.