La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 1 de maig de 2012

Latitud del silenci




I què és errar?
Què és fornicar cada paraula
consumir cada burilla.
Els teus llavis de seda,
la teua sinada unflada.
La pietat no es ven,
la pietat no es regala.
Assegut a un silló,
assegut als teus ulls
assaborint cada mirada.
No hi ha res més enllà,
latitud perduda,
estació invisible.
Els quefers quotidians,
dalles i destrals.
I què més?
a què més encomanar-se
a aquesta exquisida forca.
No raja ni gota,
parada òrfena,
lloc estanc.
On és el teu plor,
el teu damnatge d’antuvi?
Temps ha, de lluny,
viu les teues nafres,
els teus sanglots de vent.
On queda tot allò,
on queda la teua petjada,
aquella flaire inequívoca.
Gronxant-te al finestró,
entre espines i sorra,
en cada bac argentat.
La teua ombra
pren les regnes.
Cavalcant per cada indret,
per cada platja deserta,
per cada tatuatge,
piga no besada.
Esvares en l’ombra
del teu destí,
en la vorera mullada,
en la teua paraula.
Entens el teu cor?
Jutges el teu deler?
Ca solitari,
brúixola extraviada.
Els teus bocins,
no tenen sabor.

Carles.A.2012

4 comentaris:

  1. Gràcies pel comentari, Hèctor, una abraçada !

    ResponElimina
  2. Molt imaginatius els recursos. M´agrada.

    ResponElimina
  3. Gràcies pel comentari, Josep. Espere que hageu tingut molt bon viatge. Una abraçada !

    ResponElimina

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.