La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 13 de març de 2014

Les runes d'Ilió



He vist els vostres ulls com una nuca de pèsols, com un Iang - Tse - Kiang - o riu de l’estima. He cargolat els ulls per no tornar a perdre i veure el vostre cos. No he mirat enrere, com una au de marbre que no té nom i torna al seu lloc de partida. He romàs dempeus, enllà de l’enyorança, com una varicel·la que glaça cada pam. No sóc jo qui torna per retre l’homenatge al cos de les llentilles que veig saltar com peix. Com una mà a la barba i no tinc res que dir. Con un Verdum immens i plore com un nen que no té nom i cau i albira la distància del bust de les deesses que xarren quedament. Com un tafur inquiet i plegue els tovallons dels cossos a vessar. Com una mà de dona que m’allarga la pau, com unes beceroles de foc i de cartró que mire com un mar que no té nom i torna al bec de la paraula. Com un sultà de cors que mira amb inquina i no es pregunta res. Com la més dolça tendrura dels cossos amarats, com un clavell lluent i tot està ja dit.

Carles Alòs


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.