He
vist els vostres ulls com una nuca de pèsols, com un Iang - Tse - Kiang - o riu
de l’estima. He cargolat els ulls per no tornar a perdre i veure el vostre cos.
No he mirat enrere, com una au de marbre que no té nom i torna al seu lloc de
partida. He romàs dempeus, enllà de l’enyorança, com una varicel·la que glaça
cada pam. No sóc jo qui torna per retre l’homenatge al cos de les llentilles
que veig saltar com peix. Com una mà a la barba i no tinc res que dir. Con un
Verdum immens i plore com un nen que no té nom i cau i albira la distància del
bust de les deesses que xarren quedament. Com un tafur
inquiet i plegue els tovallons dels cossos a vessar. Com una mà de dona que m’allarga la pau,
com unes beceroles de foc i de cartró que mire com un mar que no té nom i torna
al bec de la paraula. Com un sultà de cors que mira amb inquina i no es
pregunta res. Com la més dolça tendrura dels cossos amarats, com un clavell
lluent i tot està ja dit.
Carles
Alòs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.