La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 21 de maig de 2013

Cel



Alguna cosa ens diu que ens anem acostant a les boques, a les frontisses diürnes. Una esquifida sensació de còlera, còdol gruixut, horabaixa de rent. Hem vist els presoners atufats de llorer calcari, baldament compromesos.

Solia ser un conte, baldufa llarga, sement clement. Les rames rauquen al teu redós, més enllà de l’altura; butlleta negra, colorari. Hem refredat la cutina de l’ordi, relaxat l’horitzó, altres cops negat. No s’hi val cedir, mirar enrere a les coroles boges.

Com una arbreda freda, reflex de tu, serpent d’or. Enroscat a la teua monyica, esgarrapat i esmunyedís. Com un corrent de vent que arruixa les esquerdes, com un capell florit, raïl d’argent, solucionari.

Carles Alós

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.