La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 27 de maig del 2012

A mon pare




A mon pare

La pluja és un pretexte, la tardor arribava ufana.
Ja no hi són les roselles, els prats orfes.
El vent creuava les tenebres, els tocs de campana.
No volies que tocaren a la porta, el corredor ampli. Els forrellats.
Els carrers buits, els pins de la gran via. Les haques, el seu trot.
Ella fou qui et privà de l'infantesa. Els deures a taula, la fúria.
Mitja vida ofegada, les línies rectes, els trists presagis.
Aquells eren els teus amics, fills de bona família, nens tristos.
El combregar diari, els flocs. Des de la finestra es veia la muntanya.
Ta casa queda lluny, la pols del clarió, aquella llum morta.
El sigil·li de la nit t’emparava, aquell vell seminari, un seguit d'hostatges.

Carles.A. 2011.

divendres, 25 de maig del 2012

Elogi dels diners.




Diners de tort fan veritat,
i de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
puix que d’ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords,
si diràs “jas” a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vull al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
papa de Roma.
Si vols haver bé o no dan
per advocat té sent «jo ha’n».
Totes coses per ell se fan
en esta vida.

Anselm Turmeda. 1355 ? - 1423


dimecres, 23 de maig del 2012

Fragment de cartes a l'absent. Crim de Germania.





Dins la flonjor de la tarda, el mestral em parla de terres llunyanes que no conec. Però de vegades, fonedissa, confosa amb el renecs del ventoler, la teua veu també hi és.

**********************************************************************************

Hui , quan feia les hores a la capella, t'he vist, com un miratge, dalt l'altar. Ple de goig, lluïssor als ulls, nadant per un mar de jaspirs i pòrfirs, lliscant content per les límpides aigües, alhora que sembraves l'espai d'espurnes de llum

**********************************************************************************

Corres saltant esquiu sobre la roent arena; i véns a mi que sóc a l'ombra dels pins, l'ombra dels pins que dolçament t'acull.
Dempeus, alegre sobre la pinassa, em parles cofoi de l'altra part del blau del mar.
L'aigua salabrosa et regalima cos avall per una xàrcia de rius i d'ombries.
I de sobte, la teua veu és com un llunyà ressó, que jo ja no puc comprendre. i que de mica en mica va perdent-se entre la remor de les ones i el càntic dels monjos de la cartoixa.


Crim de Germania, secció Cartes a l'absent. 1980.

diumenge, 20 de maig del 2012

Axioma de la mentida


Nedar a la teua boca
no és de bades.
L’usdefruit, encara.
Tal volta hi haja
raons no amagades,
rajolins d’esperma.
Un dit i una vídua,
tot allò que no es digué.
Cada signe de passió,
cada cantó polit.
I què fer?
què fer
a aquesta aurora freda,
a aquest penell migrator?
Cada globus no unflat,
cada vaguetat que sura.
Cada disfressa apedaçada,
cada instant fugisser.
El silenci no és una opció.
Diguem no!
Derruïm les muralles,
alcem el nostre clam.
Cada pam de terra,
cada contrada remota.
Àtom rere àtom,
atònits us empentem.
Cada surera mullada,
cada soca esquerdada,
Mullem la mar,
onegem l’argila.
Una ventada ferma,
sanglots d’ira.
Bruta la vida,
què ens queda?
Què ens queda,
i qui no parla?
Qui no tatua la sang?
Qui no sent els calfreds?
Una diàspora de mentides,
una gerra que es vessa.
I qui no?
Qui no detura la vida?
Qui no eixuga el plany?
Qui no trenca els vidres?
Un afany de perfecció,
una historia truculenta,
una vida esmicolada.
Agarrem la paraula,
ferrem-la als llavis,
que tota siga una,
que no hi haja record.

Carles.A. 2012.

divendres, 18 de maig del 2012

Fragment del conte Balada de Jaume Cabré.


Un dia, la Zorka topà amb un escamot de soldats ben armats però espellifats i bruts, malafaitats de dies de bosc i amb ganes de gresca. Li van fer saber de mala manera que no podia circular en aquella hora ni mai, que manaven ells i com que ella els mirava sense veure'ls i no badava boca, el caporal li va advertir que d'ell no se'n reien ni Déu ni Alà i que tenia ordres de disparar contra tot allò que es bellugués, fos gat o gos. Els va deixar amb les amenaces a la boca i va fer cap al riu perquè era migdia i havia d'anar a veure passar els seus morts. El caporal la cridà encara un cop i els seus brams rebotaven contra les parets de les cases i entraven afuats a l’oïda dels veïns aterrits. La Zorka, com qui sent ploure, feia camí, arrossegant els peus i alçant polseguera. El caporal va maleir el cel i vomità l'ordre de foc; els soldats sense ànima i sense religió vacil·laven mentre la veien allunyar-se i algun d’ells pensava això no pot ser, no pot ser, que és una vella mig tocada. El caporal repetí l’ordre enronquint la veu de fúria. Aleshores, un dels soldats engaltà el fusell, un magnífic FR50 que abans de la guerra algun afortunat feia servir per caçar senglars, col·locà l’esquena de la dona a la creueta del visor telescòpic i disparà. La Zorka de la Casa Negra caigué com un farcell de roba deixat anar. El soldat s'hi atansà, satisfet de la seva punteria, la va observar meravellat, aixecà el cap i es posà a cridar:

—Mireu, l'he ben tocada i encara es belluga!

La Zorka, malferida, es va posar de cara al cel, per poder deixar anar amb més facilitat l'ànima i va respirar amb fatiga. No sentia cap dolor perquè ja havia exhaurit totes les llàgrimes feia molt de temps. Llavors va mirar el soldat a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d'una sang espessa i ennegrida de tant patir. I va pensar pobra criatura, li ha caigut una altra dent, no el cuiden bé. Al soldat li va fer gràcia això del glop fosc i, sense deixar de riure, col·locà el canó del fusell a frec del front de la Zorka, que es convulsionava, desesperada, no per la por sinó per les ganes de fer-se entendre a despit del glop de sang. El tret li rebentà el crani i el soldat bramà, triomfal, feliç:

—Ara sí que ja no es mou! Ara sí!

I amb la màniga de la camisa s'eixugà la bava que li regalimava de la boca i es dirigí, sense família, sense ànima, cap on era l’escamot mentre somreia estúpidament. 


Fragment del conte Balada de Viatge a l'hivern, 2000. Jaume Cabré.

diumenge, 13 de maig del 2012

Arraps i espines




Ets ací per no tornar,
per sadollar cada racó.
Cada vena esclafida,
cada autumne violat.
Cossos i voltors,
arraps d’estima,
La ira esmicolada.
les teues dents
lluen en l’horitzó.
El teu cabell d’argila,
un préssec a la boca;
una vella esperança,
un llunyà presagi.
Foragitant la por
habitant cada indret,
cada rostre esmaperdut.
Caps a la meu mà,
caps a la meua boca
com una alosa
que no torna
i vaga atordida.
Has perdut el seny,
habitat cada cos,
xuclat cada sexe.
Extensió del teu pit,
torxa ardent.
Boca a boca,
cos a cos,
dent a dent,
dibuixes cada itinerari,
cada indret
que tremola.
Com un verm
que no cessa,
alga profunda,
trencaclosques.
Llengua ardent,
horitzó líquid.
Esquerdes el temps,
romps la vaguetat.
No mires enrere
i udola als meus cabells
a cada profund clivell.
Perquè de fembres
com tu en són parides
ben poques. 

Carles.A. 2012

divendres, 11 de maig del 2012

Prems la meu mà





Prems la meua mà,
un silenci d’espines.
Qualsevol pretexte és bo,
una xafogor ondulant,
una cruïlla de destins.
La quietud de l’estança,
el silenci.
Panys i forrellats,
putes i travestis,
cada nit travessada,
cada racó panteixant.
Cassalla amb aigua,
les calces esgarrades.
besos i arraps,
el contorn dels teus pits.
Histrió de mi mateix,
l’horabaixa vessada.
Traques al teu sexe,
l’olor de fum,
la candor de l’esperma.
Una i altra vegada,
atzucat corrupte,
la pell a tires.
Dia rere dia,
la nit i el jorn,
maduixes a les boques.
Arraconat al teu desig,
indefugible confessió,
contrada marcada.
Tu i cada tu,
i cada bocí de tu
que no se’n va,
que assaborisc.
Cada cantó de tu,
cada profunda escletxa.
Encens la llum,
encantes el meu vici.
Véns per no tornar,
per nodrir cada taulell.
Al llarg èxode
t’estime més.
A cada petita diàspora,
a cada cru naufragi.
Les dents a la teua boca,
les dents als teus llavis,
les dents al teu cos.
Sadollat el desig,
mullada la vida.
Queviures de carn,
èxode i foc,
pedres i espurnes.

Carles.A. 2012.

dimecres, 9 de maig del 2012

A aquesta illa deserta




A aquesta illa deserta,
a aquest indret obscur,
masteguem les paraules
que cauen en desús.
A aquest illot perdut,
terra vacil·lant,
foscúria inèdita.
Alenen les genives,
el tall dels ganivets.
Gota a gota vessada
aquesta vella follia,
aquest profund arrap.
La teua boca cosida,
expectant front la mar.
Cada degoteig d’ones,
cada lenta casualitat.
Agombolada al teu deler,
queferosa, obscena.
Bats cada mirada
amb tisores de sofre,
sobre el teu passat,
construïda en cada talaia,
resguaradada al teu amor.
Ous el silenci que sura,
alletes cada somni.
Fosa espectral,
cau de l’insomni.
Prems el meu cabell,
dòcil al teu tacte.
Cancervera de la nit,
flauta sonàmbula,
amant udolant.
Un encís de lluny,
pètals llançats.
Agulla que no punxa,
fada dissortada.
Escups la terra
arremolinada al ventre.
Encanteri sempitern,
estrella arraconada.
Humida la teua boca,
gruixuts els teus llavis.
gronxes cada batec,
foragites la mentida.

Carles.A. 2012.

dilluns, 7 de maig del 2012

Al meu germà Alejandro.







Al meu germà Alejandro.


Els teus llavis imploraren clemència,
la teua mà sobre el meu ventre;
un trist atzur, grapes al front,
la queixalada de la mort.

He trobat cada botó,
he cordat la nostra estima.
La rosada fou efímera al teu costat.
Escudelles de pena i pols,
era tan fàcil trobar-te.

Els cantons de la taula rodons,
un oracle de palla i fusta.
El nostre quefer era la companyia,
la brossa creix perquè tu la mires.

Estris davall del braç,
almirall d'un vaixell desert.
Recordes el pes de la solitud?

Un home que no cabia en tu,
la neu fou escassa al teu rostre;
cada bri de les teues mans,
hores a la vora del vertigen.

El nus de la corbata,
la corba dels teus muscles.
L'enemic és la pietat
que raja d'aquells rostres.

Sols a un amagatall,
estrelles per descobrir.
Premies la meua mà,
un rierol de concòrdia,
les joguines eren nostres.

Has trobat la teua veu?
Lliges els meus ulls?
La becada rascà les túniques,
t'equivocares de drecera.

No saps qui t'estima,
tots els draps a taula,
les faules clouen alegres,
has escollit el teu lliri.

Les teues venes mormolen,
l'equitat en les accions,
un cavall de vidre
t'aconhortarà quan no estiga.

No tanques la porta
i abraça la teua vàlua.


*******************


La pluja queia a la meua mà,
un oasi de llibres,
el flexo encés,
la taula arravatada d'idees.

Els mocadors desplegats,
l'estació d'autobusos,
badalls pecaminosos,
el destí era la teua salvació.

Els polzes potrosos,
l'estació del nord.
Motxilles i anhels,
les ungles postisses.

Un horitzó de dubtes,
l'aigua al coll,
arròs amb verdures?
L'almoina, per tu.

Travessant cada tronada,
bevent dels tolls amargs.
L'ombra clavada al pit,
exercici i discòrdia.

El pont dels diners,
el graníçol no és pedra,
equacions i algoritmes,
les tecles enraonen.

La suor al coll,
les cordes daurades;
Cànoves, Xúquer,
una flor entre les cames.

L'estança buida,
el teu germà t'oïa,
les travesses llançades,
l'alegria del dia.

Un itinerari de dubtes,
plora la llum encesa,
crespons blaus,
la carícia del migdia.

T'assembles a la boira
que dorm a la vora.
Un seguit d'histèries,
la veu de la pau,
l'amor del germà.
El pes de l'equitat.

dimarts, 1 de maig del 2012

Latitud del silenci




I què és errar?
Què és fornicar cada paraula
consumir cada burilla.
Els teus llavis de seda,
la teua sinada unflada.
La pietat no es ven,
la pietat no es regala.
Assegut a un silló,
assegut als teus ulls
assaborint cada mirada.
No hi ha res més enllà,
latitud perduda,
estació invisible.
Els quefers quotidians,
dalles i destrals.
I què més?
a què més encomanar-se
a aquesta exquisida forca.
No raja ni gota,
parada òrfena,
lloc estanc.
On és el teu plor,
el teu damnatge d’antuvi?
Temps ha, de lluny,
viu les teues nafres,
els teus sanglots de vent.
On queda tot allò,
on queda la teua petjada,
aquella flaire inequívoca.
Gronxant-te al finestró,
entre espines i sorra,
en cada bac argentat.
La teua ombra
pren les regnes.
Cavalcant per cada indret,
per cada platja deserta,
per cada tatuatge,
piga no besada.
Esvares en l’ombra
del teu destí,
en la vorera mullada,
en la teua paraula.
Entens el teu cor?
Jutges el teu deler?
Ca solitari,
brúixola extraviada.
Els teus bocins,
no tenen sabor.

Carles.A.2012