Tenia les celles poblades,
quequejava, una cama més llarga que l'altra.
Però era un dels nostres.
Les hores viscudes, la companyia.
Els segons asseguts, els silenci.
Moriria per ell, la seua tossudesa.
No ens advertiren de la seua malatia.
( Una gran creu, una sucessió d'incordis)
Tot fou massa ràpid,
la metzina punxant, la febra.
Era un dels nostres,
compartíem les aurores, els secrets.
Carles.A. 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.