La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 21 de juliol de 2011

Baixàvem les escales amb prudència,
per por que algú s'enrecordara de nosaltres.
Anàvem agafats de la mà.
Vares caure un bac,
et vaig alçar com vaig poder.
Les nostres venes sumaven complicitat,
una relació cordial, un jupetí a mida.
Volia acaronar-te els pits tèndrament.
Una obsessió malaltiça, una objecció d'enyor.
Els dies no podien digerir el nostre amor.
Una relació cordial, una situació ingrata.
Rentaves la roba, l'estenies;t'observava quiet.
Els fils d'estendre eren trampolins amables,
de la tendresa al coit, de l'embriguesa a l'usdefruit.
Tastàrem una mica de codonyat,
ens fonguérem en la nit.
Les teues dents sobre els meus llavis,
el teu cabell, l'aurora freda.
Ho recorde amb una gran tendresa
quan evoque els dies feliços.

Carles Alós. Bacs de vidre. 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.