La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 25 de març de 2018

Com si fos primavera





Despullats, sense res a amagar-nos.
Amb la llum encesa, els nostres cossos
a penes dibuixen cap ombra,
com si fos primavera, i la primavera
projectés una llum torçada.
Allargo la mà i la passo pel teu coll.
Sé que t’agrada. L’obscuritat hi espera,
fora. No l’hem deixada entrar encara.
Ens abracem i et poso la galta sobre la meua.
La tens molt calenta. Et beso l’orella.
No tanques els ulls. Els miro.
Hi veig reflectida la teua cara,
com si el paisatge fos incomplet,
i això provoca una vibració canviant
en la mirada que no s’oblida,
perquè allibera matèria de les nostres vides,
que algun dia potser s’extingiran. Somrius.
Es formen unes petites arrugues al voltant
del teu front. Sento com si ens trobéssem
a camp obert, i poguéssem respirar millor.
Em vénen ganes d’embolicar aquests instants
per a guardar-los per sempre més.
Com si em pertoqués inspeccionar-los
i jutjar quin mereix conformar el nostre passat
i quin no. Entro dintre teu, amb ansiosa lentitud.
Fas olor de profunditat, com l’aigua última
de la marea baixa sobre una roca en la mar.
El que necessitem, ja ho veus, mai no són paraules
ni promeses, sinó l’acumulació metòdica de petites realitats.

Joan –Elies Adell. Si no et tinc Pagès editors 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.