La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimecres, 2 de març de 2016

V






                                                          Si anessis lluny
                          tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí

JOAN SALVAT – PAPASSEIT

Esglaons de silenci, roses d’atzur;
si bé m’ho penses, trobaràs que allò fou
una mentida d’orquídies molt joiosa,
quasi un ortigatge de certeses.
Pensa-ho. Anàvem junts a la verema -¿recordes?
Portàvem el mateix fang a les espardenyes,
el mateix arròs a les mans, els mateixos
anys a les cames, igualment mal acurades.
I una ingenuïtat mil·lenària, la de qualsevol
adolescent, quan trobe la teua silueta
a recer del nouer que m’era una pruna
o una pluja molt infinita.
De vegades, se t’enlairava la falda,
pel mestral, i t’observava les natges,
un pastisset massa dolç, una bassa en primavera.

I ens oblidàrem. Un tall d’atzur em va rompre
el silenci. D’allò només queda el mestral,
i algunes paraules, i el cabàs buit i brut i cru
on ja no habitarà mai l’esplet llunar del raïm.
Ara, beuré vi dolcet als bars, recordant-te,
rememorant aquells encenalls tan bells
d’arcades agràries i freixes en retalls d’inèrcia
d’aquell amor que fou per a mi tan fràgil.  

Josep Porcar VINT -I- DUES MANS DE PINTURA (1994)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.