La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 22 d’abril de 2014

Curs d'orientació universitària


 Pero mi corazón es pesado.
Déjalo allí, aullando en torno a tu casa y llorando los bellos días.
No tengo más patria que ella

Mahmud Darwish

Us he vist al redós de les mares lunars,
d’una caixa de sabates i memòria que no encaixa.
Us he trobat a la darrera cantonada,
a una nuca de llepasses i sivelles de maragdes.
No he tornat allí, a la lloma de l’oblit,
on la mar nodreix la por i els apunts de plastilina.
He recordat la vostra cadència,
les mullers d’un trist atzur i sabates de tacó,
les gavines que ploraven als ulls festívols.
No us he pogut trobar a una mar encanyada,
on divise el nostre atzur com un Bagdad enterc.
Com la sina del teu cos i pilotes encalades,
com la duna de plugims i botons de tendrura.
No us he tornat a veure a l'avinguda de la dissort,
on coven les senyores els seus anells de fusta.
Una daga esmicolada i esmaragdes al cabell,
on guspires de la vida ens recorden d’on venim.
Una galta ja curulla i no sé ni on pose els peus
com els becs empapussats per les dalles que ja esvaren.
Un color que no conec i s’atura cada mot
com un verb que em redimeix en un jorn reblert de falç.
Una pedra que trobí i que guarde a la butxaca,
un sintagma de dolor i no em mire en l’arbreda
de la vida que s’escau quan repunte la follia,
una bassa ja coberta i redola el desamor,
d’una vida escarransida i sabates que no em caben,
d’una ullada que et doní quan jo fui un immortal
i no res em sadollava com el sol del teu batec.

Carles Alòs

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.