Dejuni

T’he trobat en la llunyania

com un cérvol ebri de sang

que no té nom i es desgavella,

com un Neptú oriünd de l’oblit.

T’he vist venir com una nuca

amarada en les regnes del vent,

en un ponent gairebé òrfic

que desmunta les platges del cos,

en un sospir de núvols rojos

i una carassa de fang

que ordena que es faça de nit.

Una vàlvula del teu dolor,

una barca on ja no hi ha res,

un Caront de danses i furs

que em mira com un cabdell

del teu enuig sempitern,

de la teua rialla de simi,

com un piló del teu record

que raja a dojo ferides

de corfa de dones ja velles.

Com un tungsté on et delectes,

com una òliba de sang esberlada,

com un enuig de pena i pols

i piles que fonen la mà.

Una clau a la jaqueta

i el dia s’esquerda en un plor

de butfolles i teranyines,

com un tapís de boques roges,

com una balada de cebes,

com un aldarull de bescuit.

Una duna on et contemple

com una gavella de palla,

com un rajolí del teu cor

on no resta ningú.

Una pedra en el camí

i estossegue la teua tortura,

com un brancam de cireres

i volves del bes que enganyí.

Un escurçó enterc

i una batuda de celles

que prenen un nou camí,

on no hi sou vosaltres,

com deixalles d’un vent de verí,

com una mà al clatell

que sobra al vostre delit,

a la vostra vida escarransida,

a la vostra mort permanent.

Carles Alòs