La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 15 de setembre de 2012

Reflexió al voltant de la por



Hi ha rostres que enverinen el cor, hi ha damnatges que esdevenen perennes. No cal que persignes el cos, no cal que et passes la cremallera. El destí no és una fona, un captiveri destrellatat. Sols era una pregunta, no cal que respongues, que t’embrutes el cos de terra. Alliberar les cadenes, frontera escadussera. Èol està cansant-se, apàtrida d’estima. Sols tens un prejudici, un fust que bull.

El cendrer ple de burilles, aviat arribarà l’autumne. No arriben notícies d’aquesta freda crònica; tapa’t, la rosada et mulla els ossos. La mort és un esboç de la tristícia, de les roselles violades. És hora foscant, Gamínedes ja es retira, com una tonada planyívola, com un sirventés vençut.

La mesura justa de l’estima és l’oblit, l’oblit esquífid.


Carles.A. 2012 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.