Hi ha rostres que
enverinen el cor, hi ha damnatges que esdevenen perennes. No cal que persignes
el cos, no cal que et passes la cremallera. El destí no és una fona, un
captiveri destrellatat. Sols era una pregunta, no cal que respongues, que
t’embrutes el cos de terra. Alliberar les cadenes, frontera escadussera. Èol
està cansant-se, apàtrida d’estima. Sols tens un prejudici, un fust que bull.
El cendrer ple de burilles, aviat arribarà l’autumne. No arriben
notícies d’aquesta freda crònica; tapa’t, la rosada et mulla els ossos. La mort
és un esboç de la tristícia, de les roselles violades. És hora foscant,
Gamínedes ja es retira, com una tonada planyívola, com un sirventés vençut.
La mesura justa de l’estima és l’oblit, l’oblit esquífid.
Carles.A. 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.