La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 16 d’agost de 2012

Fragment de l'ombra de l'eunuc. Jaume Cabré.



Es va passar la vida passant per damunt d'aquell dolor. Quasi tan intens com el que va sentir quinze anys més tard, perquè el pitjor que li pot passar a una persona, Miquel, és que se li mori un fill i potser per això jo no n'he tingut mai. Pobra mare, mai no va poder destruir aquella imatge de tristor, ella al costat de la seua filla i la pobreta Elionor plorosa, desganada, respirant amb dificultad, els ulls blaus brillants de febre, preguntat a les parets i al silenci per què es trobava tan malament, mamà, que jo em vull trobar bé, i donya Amèlia, fent el cor fort i somrient deia et trobaràs bé, ja ho veuràs, Eli, i sortiràs a jugar amb els teus germans, i don Antoni, des de la porta de l'habitació, sense gosar entrar-hi, s'esclafava el pensament contra la paret, com, Déu, com és possible que passi això; com es possible que una nena tan menuda pugui arribar a patir tant i jo, carregat de cèntims que no hi puc fer res. I l'Elionor deixava de pensar per uns moments perquè tenia un accés de tos i, quan retornava la calma, mirava amb un esguard savi, de qui sap que la mort l'està rondant, amb un interrogant pur de por, el seu germà gran, en Pere, i el cosinet Maurici que, drets a l'ampit de la porta de la cambra on havien traslladat la malalta perquè la febre era encomanadissa, li preguntàvem amb un fil de veu com te trobes, Eli, i ella deia bé, més bé, aviat baixaré a jugar. I L'Amèlia s'hauria volgut morir llavors mateix de tanta pena i nosaltres també.

- Per què no em porteu l'Elvireta?- havia demanat alguna volta l'Elionor. I sa mare, que estava aprimant al mateix ritme que la malalta, l'entretenia amb un conte ben incitador sobre les aventures del conillet Tomàs, perquè el doctor Canyemeres els havia prohibit contactes dels petits amb la malalta. I en el conte, donya Amèlia barrejava les seues llàgrimes amb les de la fantasia sense despertar recels en aquella nina que se n'anava poc a poc. I, entre cella i cella, li quedava gravat per sempre el rostre ansiós i d'esguard lluent de la filla amb la suor. Fins que, després d'un ataca violentíssim de febre, es va extingir sense saber que es moria, pensent només del mal de cap i de la història absurda que la seva mare li estava explicant sobre el conill Tomàs que vivia al jardí i que anirem a veure així que et poses boneta, filla meva, filla meva, filla meva...I es va estar al seu costat una hora o tres o mil, asseguda a la cadira de les flors gravades, que era la cadira de la mort trista, agafant-li la maneta que se li va anar refredant entre les seves, sentint-se culpable de no ser ella qui es morís en comptes d'aquell angelet que encara no havia tingut temps d'estrenar la vida ni de saber que la mort era com era.

- És morta, Amélia.

Abans va sentir la mà del seu home damunt l'espatlla que no pas les paraules. I només llavors es va permetre de plorar i barrejar les seues llàgrimes amb la suor seca de l'Elionor. I la impotència que recordaria tota la vida. I a tota la família ens va quedar el record de la malaltia, Miquel, que encara el tinc aquí i d'això fa cent anys.

Jaume Cabré. L'ombra de l'eunuc. 1996

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.