Administrar silencis

He trobat el silenci
a la teua boca de navalla,
com un fil esponerós
i una daga a la paraula.
He esmicolat el record
dels vespres rojos
i una llum tènue.
Com et diuen
quan clou el dia?
Quan raja la sang
a les vespes argentades.
Com un trabuc indolent,
com una satrapia
de llengües et cerque.
Al record ínfim,
al darrer aldarull;
al teu esguard
de molles quietes.
No t’he trobat enlloc
a la darrera cacera,
d’un perfum ínfim
i flocs de neu emmirallats.
Com una tassa que pague
i no m’agombola jamai,
com un rerefons
del teu cos porpra.

Carles Alòs

Les runes d'Ilió

He vist els vostres ulls com una nuca de pèsols, com un Iang - Tse - Kiang - o riu de l’estima. He cargolat els ulls per no tornar a perdre i veure el vostre cos. No he mirat enrere, com una au de marbre que no té nom i torna al seu lloc de partida. He romàs dempeus, enllà de l’enyorança, com una varicel·la que glaça cada pam. No sóc jo qui torna per retre l’homenatge al cos de les llentilles que veig saltar com peix. Com una mà a la barba i no tinc res que dir. Con un Verdum immens i plore com un nen que no té nom i cau i albira la distància del bust de les deesses que xarren quedament. Com un tafur inquiet i plegue els tovallons dels cossos a vessar. Com una mà de dona que m’allarga la pau, com unes beceroles de foc i de cartró que mire com un mar que no té nom i torna al bec de la paraula. Com un sultà de cors que mira amb inquina i no es pregunta res. Com la més dolça tendrura dels cossos amarats, com un clavell lluent i tot està ja dit.

Carles Alòs

A cor obert

T’he vist venir a la darrera avinguda,
una dona de cotó i sabates de metall,
una cova de cireres i la vida que ens saluda,
un curiós amorosit i una dalla de baladre,
una boca que ja et done per omplir de cavallets.
Una mar del teu amor i et salude com un bleix
de boletes de paraules i sivelles de cartró,
de gargots del teu redós i una sina d’ametista,
del rebrot del teu candor i un cabdell de beceroles,
d’una duna de besades i guspires del teu bec,
d’una mar que ja no em parla i et regale com un dard
que t’albira en la vinguda del teu cos de veritats.
Una blava lluïssor i no tinc res més que dir-te
i et regale la carícia del meu cos malbarat,
d’una saba de maragdes i marraixes a vessar,
d’un verí d’un vell amor i la vida que ja torna
per no dir-nos el motiu, de la mort i perversió
del servei a la senyora]
que cosia cada fil com una au de mercromina,
com un tir del meu descuit i solsides de per vida,
com una pau de neu i el teu cos que s’emmiralla,
com una carestia del teu bes d’enamorada,
com un castell de serps i ja em queda la pregunta,
de per què el meu destí fou un tir d’una munió,
d’una vida escarransida i no toque cada nafra
i no cerque ja el dolor en el cos de la persona
que té nom i no camina per banyar-se la paüra
del seu cos desgavellat i sabates de tacó
que jo viu com un plançó un Nadal inoblidable
on fui junt amb l’ amor de la mà a cada passa
com un om edulcorat i el teu cos que jo volia;
sense cor i sense cos em quedí en la carretera
d’una vida escadussera que jo plore ja sens por.

Carles Alòs

Sintagmes propis

He vist els teus ulls
com una merla oxigenada,
com un caduf de tu
i flors a cada mà.
No t’he vist venir
a la darrera avinguda
d’un sol a cada peu
i solcs que reben neu.
Com un aldarull efímer,
com un rogle on ets tu
resguardada en l’oblit
d’una caixa de maduixes.
T’he trobat al darrer cos
de les gàbies de genives
i bacores al turmell.
Per no tornar a veure’t
ja mai a una corranda
de gossos i bitllets
que ja no són en mi.

Carles Alòs

Més enllà

He creuat el corredor
per no mirar enrere.
Per no veure’t arribar
amb escuma a la butxaca.
He clos la porta del record,
de les boques de cotó
i un enuig de salfumà.
Com podria trobar-te
a la vora de la mar?
D’una dansa de mirades
i genolls repelonats.
Com una caixa de mistos
i tovalloles del teu cos,
com un sac d’arena
i un sergent que no s’enfada.
Com una carretera
de ciclops i miralls.
No t’he fet cas
a la darrera escomesa,
a una platja nua
i peixos de metall,
a un filaberquí
que brama la paraula
del cos de beceroles.
A una veritat
de ciris i calfreds,
a una lletania
de cossos embrutats.

Carles Alòs

Tres segons

He perbocat el silenci
per no tornar a veure’t.
Per traure el cos del redós
de les sines de silici.
T’he vist a un tros de pa,
a un marbre esquifit,
com una fossa de Guam
i maragdes de tungsté,
com una mar embravida
i paraules de cotó,
com un cudol d’espurnes
i sivelles estingides.
He revifat el dolor
de la dansa de les mans,
com un taure ombrívol
i sabates de tacó,
com un Corfú incendiat
i una Troia sempre ardida,
com una carícia
del teu dit de caragol,
com un saltamartí
i rondalles de vaquers,
com una avinguda
d’espelmes de verí.
Com una carretera
de pires i encenalls,
com un cel del teu cos
i batusses de nilon.
Una drecera
de bòlids de metall
i sal a la sabata
on colgue cada nom.
Una barriada
de ceps i giravoltes
i núvols argentats
que clouen sempre a palp
el tir de la nuesa,
una desbandada
de dracs i de nadons,
com un búfal de neu
que et mira a la distància
del darrer vagó.

Carles Alòs

Sorra

He vist el teu cos
disfressat de mentida,
d’una borla d’estima
i mirades curulles,
d’una dansa argentada
i sivelles de dol.
T’he vist venir
com un colom missatger
i rialles de vidre
amarades de tu,
de clivelles de fang
que no tenen cabuda
al teu coll de serpent,
de rengleres de nit.
A petjades eixutes
de sofàs i edredons,
a bugades de plany
i el deler de la vida
que ens albira resolta
en el foc de la nit;
en la clau del desig
i tronades de mar,
en solsides de dies
covats en un dit,
en un pic de nuesa
i baralles de neu,
en un solc de bellesa
i la nit que es desfà
com un cove de vent
i maragdes del cos
que recorda el teu nom
com una au de verí
i de terra ja erma,
un polsim de la mar
que s’aterra i llenega
al bell mig de la mà.

Carles Alòs