Destí

He tret el fem,

està allí,

més enllà de tu

al redós del teu cor.

Un brollador de fang

una sutja inesborrable.

Recórrec el cos

de les borles de paper.

T’he vist venir

en la darrera avinguda,

allà on restem

en un hivern de fils.

No sóc qui et mira,

l’arrel maquinal

de vespres de sabates.

He estés la bugada

a l’ombra de la vida

on brilles tu,

melangia abeurada,

or de mar,

de merles de tungstén.

He collit la drecera

d’un autumne líquid,

de líquens postcoitals.

La carta es farta

de trencar meravelles

en una bassa eixuta.

No hi ha ningú

a la vora del llebeig

on manquen rajolins

de besos a curmull.

En la davallada flonja,

al comiat pregó,

a una costella sòlida

que canta bruixeries,

així arribí

i així partisc

al foc del destí,

que em mira

com un ham.

Carles Alòs

Rerefons

El jovent està esguardant un jorn d’ordi, la porta està falcada amb un enyor suau. He albirat l’habitació contigua al cos, on no resta ningú, només la melangia.

Hi ha raons de fang als encontorns del teu melic, no resten paraules per cargolar la vida. He trobat la darrera raó, el fum d’una taula de nísprols.

Esperone el temps, com una talaia de neules colgada a la darrera mirada. Gronxe l’eterna resposta, amerada d’un mar subtil. No queda sutja al teu entrecuix on naixen rialles de nen verds. Ha arribat l’autumne al redós del teu cor, demà serà l’endemà d’un jorn plecar.

Encenc un misto, em mire a la teua llengua. He buscat un fil de neu per cordar cada paraula. Has parat taula al racó més humit. Deixe les tisores a un foc que torna per no anar-se’n ja més. No fa fred. He collit una rosella d’un vent tardoral. No plores, no hi ha neu al record esmunyedís, al darrer pis.

No tingues por i obri la finestra d’un futur de mel.

Carles Alòs
 

Ordenança

He eixugat el record,

no queda ningú a la teulada,

ningú a la teua boca

de sang quallada.

No era un acudit,

una espelma de boira

que corre pel cos.

La raó no és invicta

quan no sacia el dolor.

El coll alt d’un nus

que no troba raó.

Ha esmicolat la paüra

dels oceans de palla.

Una trista història

que recorre el cos.

La mà de la mare

muntada al bè,

una reixa indesxifrable

que arropeix la melangia.

He robat la pau

desnucada a la força.

No queda sabó

a l’alçada de la vida.

No fores un fill

sens trampa ni cartró,

esquarterat al bé

de raons de núvols.

La sorra s’esmunyeix

enllà de l’horitzó,

més enllà de tu

que albires la nuesa.

Una vanaglòria

de sang i argila,

una desraó

de pa i enyoradissa.

Carles Alòs

Parpell

Il·lés, perplexe. La plaça major, la font del dejú. No hi havia ningú a la banda dreta de la vorera. Una il·lusió, un miratge. La plaça apaivagada, els meandres del cos.

Una guspira lenta, un estel de llum. Els xops arrenglerats, l’esclat, la voràgine. Un camió circulava a la llunyania, les cames llargues, una bufetada lleu. L’aparador d’aquella botiga antiga, la mercaderia parada, la darrera botiga del carrer.

Una llum, la boira. Una passa darrere una alltra. La multitud, la colònia cara. El replanell de l’escala, arribava la tardor, ufana en ella mateixa.

Les petjades al fang, una caixa de clarió. L’escomesa perenne, una butfolla a la mà. Dia rere dia, una sonata de besos, una pau al carrer; una bastida, un cos insaciable.

Carles Alòs

Tardor

No resta ningú a la darrera parada, han arrancat els poms d’una dansa antiga. No hi ha ningú al llavaner, no raja aigua per l’esquena. Les nous estovades, una frugalitat, un vaivé indecorós.

El silenci ho ha envaït tot, més enllà de tu. La calma espurnejant, un redós de cadires, la voravia enterca. El pa moll, les lletines. El començ del nou curs, la descurança, la prosòdia dels ànecs. Un aljub, un misto arropit, la darrera abraçada, la paüra.

Els indrets ombrívols, un got de cassalla, les formes. Un cos al teu cos, la migdiada plegats, la vera ciència, la tardor. Com un cossi de vent, com una nevada perpètua retorne a tu.

No hi ha ningú a la darrera parada. Els vianants, l’insomni brut.

La darrera parada… i una elegia.

Carles Alòs

Papers del 2001. Setembre

No hi havia ningú al darrer vagó. Els seients foradats, l’Avinguda dels Germans Maristes. Més enllà surava una polseta. Corbera, Llaurí, la Muntanyeta d’Alzira, els empelts. Havia arribat la nit (amb tot el que això implica)

L’estable mut, la grava de Picassent, les polaïnes. Un atzur corprés, una mera correspondència. El campanar marcava les deu; una hora qualsevol, una realitat bagassa. Aviat aniríem a collir les nous, la Muixeranga ja havia passat.

La teulada xopa, la vida fluïa. El margalló i la canyamel, la volta a peu a Tous. Un jorn de brossa, una caixa de serps. La carretera a l’Alcúdia, el camí dels rucs. Una i altra vegada, la vaguetat, la impostura.

Sóc a casa, com foren a casa els meus avis. La sang heretada, les vaques, el gronxador, l’escaló. Un formiger de vides, una causa d’ordi. Una llar comuna.

Carles Alòs
 

Papers del 2001. I

Yo me senté en la orilla;
quería preguntarte, preguntarme tu secreto;
convencerme de que los ríos resbalan hacia un anhelo y viven;
y que cada uno nace y muere distinto (lo mismo que a ti te llaman Carlos).

Dámaso Alonso

He deixat els papers a la vora esquerra de la taula, no queda res a dintre meu. Ho he recordat tot, com una veritat esmunyedissa, fredament, fil per agulla. No som nosaltres qui mira l’espill, les feres humides, la pietat amarga.

Tal vegada siga una persona trista, però pots ben creure que sóc una persona sencera. No queda ningú al darrer vagó, molt més enllà d’on ens vàrem conéixer, han netejat les escombraries. Aviat compliré trenta anys (si no em mata abans la melangia) t’he recordat lentament, a la darrera abraçada d’un niu d’escurçons, a l’escalfor d’uns llavis ordinaris que ja mai oblidaràs. Qui m’ho anava a dir! Que la vida era aquesta fotesa.

La mar queda lluny, tal vegada massa. Orió està cansat i ja no té ni fam. He resolt que la vida no és justa i ja no em queda ni sabó. Tinc un forat a la sabatilla dreta, la samarreta de Turquia no arriba a guarir-me. He perdut un botó d’una perla que s’esmuny.

No plores, Orió no jutja les persones mortes. La vida no té remei, una malaltia escardalenca, res més. No tanques la porta i no recordes res.

Carles Alòs

Minuts 1:35 - 1:45