Decés

 Algun cordell massa tens s’ha romput…

I evocaràs - t’ho jure – l’ Estellés

Vicent Andrés Estellés

No t’he trobat a la darrera cantonada on ja amare el record.
Com el recer de l’oblit i una urna d’òbits.
Com un fenévol de carn daurada i el darrer foli que ja esgarre.
La turbamulta em pregunta per l’ombra del teu pany.
I la recança exhausta com una corriola que no es detura,
com un embolcall de pirita i la primera alenada del capvespre.
He resseguit la línia de punts com una boleta porpra,
com una congoixa d’escates i un ruixat que ja no cern.
Com un pap eixelebrat i l’espiell que es torna fosc.
Un rierol de cansament i les purnes del desori,
com una clovella de llana punxeguda en la memòria,
com la paraula més forta i el decés de cada flaire.
Un contuberni de fang i esbudelle la memòria.
Un atzucac de maragdes i les dèries m’agombolen.
Com un fibló de melangia i la selva dels tafurs. 

Carles Alòs