La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 26 d’agost de 2014

Ponentada de danses



Ja no crec en el mots.
Només crec en els ulls.

No escolteu la veu fonda
en la mirada?

Ramon Guillem

¡Qué lástima que yo no tenga una patria!

León Felipe

Les cadires arrenglerades, un jupetí a mida, la cridòria del veïnat, la remor dels ventalls. La nit anava despullant-se, a poc a poc, de mica a mica. Els carrers engalanats, les fustetes de colors. La xafogor, els coets de canyeta. Una cercavila alegre, les postisses de colors. Havíem tornat a casa, les portes obertes de bat a bat. Els xiquets juganers, les botiges de cassalla. Una nit com una altra, els forasters, les tonades de lluny. Quan torne a casa només puc fer que recordar-ho. Un panteix llunyà, l’ombra del nouer. Una corruixa vespertina, els quatre cantons, les canals. Una nit aixoplugada al bleix, un ponent agradable, una flaire arcana. Una nit, un llegat, una promesa. Les primeres passes, la porta oberta al poble, l’escaló, l’inici del curs. Només una setmana, un plugim espars, una menja arrodonida. Sóc a casa, vull estar ací, la darrera paraula, ara sembla que bufa un poc l’aire. Un conhort, una cruïlla en el temps. Un mural precís.

Carles Alòs 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.