La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 17 de novembre de 2012

Recordar ( tornar amb el cor)





A la mà de la certesa

Hem arribat plegats,
hem saludat els difunts.

No hi ha voravia.

L’escomesa infausta,
els nadons magres.

Ahí era jo,
acabat de brotar,
amb l’alta tendrura.
L’oli està aigualint-se
a unes mans desvallestades.
No feia gaire fred,
a les faldes de la mort.
No cregues, vianda,
exquisid rotllet,
nou no pelada.
Com era aquell conte,
aquella benaurança?
Els gots estan mullats,
hem repés la cerca.

A dintre teu,
molt a dintre teu,
he trobat un encenall.
No sé on ets,
no sé res.

Queda lluny,
tal vegada massa,
les paraules de rent,
la manyaga pòstuma.
No sé si ho ha entés
com ho vaig entendre.
Paga la pena intentar-ho,
tornar amb el cor,
cordar cada saó.

No ens hem vist
a la teulada xopa.
El codonyat és amable
com la lleixa que enraona.

Els ous estan ballant
a uns dits de fusta groga.
Com les aloses que tornaven
a les boques ben obertes.

He pescat la raó,
dit que he pres la ventura.
Vosté roman allí,
com una petita borla,
com un dolç bec.

És ací, molt a prop,
cosint-nos les ferides,
donant-los la paraula.

No cal que es moga
de la seua ubicació.
No ho ordene tot,

sols una certesa,
una fe de mirades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.