La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 30 d’abril de 2017

El so del violí s'aprima i s'arrauleix...






El so del violí s’aprima i s’arrauleix
dessota un àngel blanc.
Voleia i s’emmiralla a l’ iris dels vitralls.
S’arrapa als viaranys del sostre enteixinat.
Es gronxa als llums translúcids i retorna.

El públic és volàtil i s’ha fos.

Amb ungles lleus li esquinça la seda del vestit.
Amb plomes li acarona els tebis lòbuls.
L’or que ella duu al coll serpeja al so que sent,
que, tremolós i alat, s’esmuny cap al seu si.

El públic és una ovació febril.

Hermínia Mas. Amb ungles lleus li esquinça... Poesia 3i4 (1988)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.