La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 7 de maig de 2017

GOIG DEL CARRER






A Isabel

La joia pura del carrer 
ens va reblir les mans de tendres grapats d'aigua  
i ens rèiem, bovament ens rèiem, 
i a tots els músculs era l'aigua viva del goig,  
vinguda entre les herbes i les llebres. 
Anàvem sense cap motiu, 
desitjant bona nit al matrimoni vell  
i prement nostres cossos calladament, en veure 
aquella jove mare,  
donant el pit al fill ....  
Viure ens era un regal, 
un teuladí de fang amb dos plomes pintades de fugina,  
un cavalcar corsers de cartó, grocs i verds, 
com en una sardana de joguet,  
fent-nos senyals, dient-nos: 
Adéu, adéu, amor! Mai no t'oblidaré!
La vida ens era una sorpresa, 
una granota viva a la butxaca,  
una cúpula enorme de cristall, 
un silenci, un desig rabent, un estupor,  
un rellotge parat, que Algú ens havia 
donat perquè a la fi el poguéssim obrir,  
com des de nins volíem, 
i no tenia res interessant a dins ...  
I ens tornàrem a riure! 
El temps estava en l'aire. I allargàvem les mans 
cercant grapats de temps. Però el temps tampoc no era ...  
Només era la joia del carrer. 
I els crits  
            - Gol! Gol!
dels infants que jugaven  
al futbol en sortir de l'escola ... 

Vicent Andrés Estellés Ciutat a cau d’orella. Editorial Torre (1953)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.