La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 6 de novembre de 2015

MORTS D'ESTAR PER CASA





 Als amics perduts pel camí.

Com estàs, estimada Maria?
Recordes el desenfré dels balls
de Cap d’Any, la felicitat
que ens atorgava la música
dels tocadiscos, la inesgotable
beguda de la joventut?
No sabria com explicar-te,
sincerament, sense retòrica,
el fil esquifit que separa
la nostra misèria, tant se val
si tu ets soterrada i conspires
darrere les roses vives però
estèrils que et cobreixen
el nínxol, o si jo sospire
les pietoses i minses paraules
del poeta. Tant se val,
estimada, l’única certesa
és haver passat per esta
urbanització amb jardí
de gespa i piscina,
amb pisos com taüts
i un vigilant a l’entrada.
Haver passat, dic, i tallar
amb les mans artesanes
de l’indigent el marbre
de la teua memòria inútil.
I què és més cert, estimada,
les paraules marginals
del cantor de mites o
la putrefacció definitiva,
la festa orgànica dels cucs
en estat dionisíac?

Com estàs, Hèctor?
Has vist com aquell regne
fou un invent de la història,
com els soldats destrossats
per l’engany no han pogut
sobreviure a les faules?
Recorde el teu somriure,
mala bèstia, com vas fer
del suïcidi un macabre
espectacle hedonista
per a gaudir d’alguns,
aquells als quals alimentaves
impúdicament amb cianur
fresc del camp, esclaus
del poder del verí.
I ha valgut la pena,
mala bèstia, no tornar
a trobar-me amb aquell
aspecte teu brut
però cordial i únic?
El cas és que morires
a l’església com un fidel
qualsevol, res original,
mala bèstia, el soterrar
fou ben simple, res nou
sobre l’horitzó místic.

Com va, Helena?
Com estàs, estimada?
Què s’ha fet del fluor
amb què et matares?
Pagà la pena?
Ací els teus fills
et reclamen, Troia
està en ruïnes
i els patiments són
grans per als menuts.
I encara voldràs
que el poeta revife
entre els enderrocs
de la ciutat i cante
les antigues llegendes
que et donaven sentit
a les coses, aquell món
mistificat de la religió.
Voldràs ascendir
a l’últim pis de l’edifici,
aspirar-te el fluor
i tornar a volar
damunt les ombres
d’una quotidianeïtat
que no suportaves.
Ací els teus fills
et reclamen la tendresa
robada pels déus.

Antoni Gómez El cant de l'heretge (2002)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.