La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dilluns, 28 de febrer del 2011

Aviso miserable.

                                                                     ¡ Siempre amores ! 
¡ Nunca amor !
                                                                                        Manuel Machado

Si hay que aclarar tantas cosas,
si hay que matizarlo todo,
si hay que explicarte los mundos,
las flores, las calles de mi universo

como si no tuvieras neocórtex,
como si fueras una piedra
o un muro o dos ojos de pescado,

si hay que hablar con palabras
en vez de con mordiscos o vistazos,

si hay que ir con miramientos
en vez de ir, plácidamente, de la mano
por la avenida de los cojines...

para mí va a ser quimérico, imposible,
ser feliz y dormir tranquilamente
apoyada en la perpendicular de tu cuello:
para mí va a ser una locura, un fracaso
intentar pasear de tu mano sin odiarnos.

Porque si no eres capaz de intuirme,
de sospechar mis visos, mis tornasoles,
de aceptar que soy yo, así,
la que te quiere y, un día, despierta
y deja de hacerlo, y dice que quién sabe
si es definitivo ( que quién sabe si un día cualquiera
de un año que puede ser cualquiera si es lejano
os encontráis en una calle japonesa y os coméis,
sabe bien y volvéis a enamoraros);

si no eres capaz de entender, totalmente, con todo
tu cuerpo, que deseo, oh my God, do I wish,
amarte, totalmente, con todo el cuerpo, por los
                                                                          siglos
de los siglos, pero que sin embargo no puedo,
no, no puedo, ni parcialmente ni con sólo los dedos
o la boca...entonces será mejor
que te vayas, que no vuelvas,
que te busques una falda convencional
y estable que te haga la comida.
                                                 Yo puedo ofrecerte
el amor indestructible que dura unos meses.
Puedo ofrecerte el amor verdadero, y luego
desaparecer sin embrarazos ni rutinas. Irme a otro.

Puedo ofrecerte simplemente todo, por un instante.
Si no eres capaz de entender el significado exacto
de por un instante, por un momento, temporalmente,
será mejor que estrujes el lomo de la puerta
y te marches: será mejor que te evapores.

Yo, pobre mujer sin ancla, pobre mujer de nadie,
mujer que rompe todo, esquemas, corazones, planes,
mujer que no cree en nada, mujer que busca hombre
que acepte el riesgo y lo sortee y la cace,
me quedaré aquí, resignada,
sabiendo que vendrán otros como tú,
con pretensiones
de eternidad y de vejez, que se irán, como tú,
más tarde o más temprano, espantados,
huyendo despavoridos al haber contemplado
mi rostro, mi sinceridad, mi inconsolable pena
al exponerles, como ahora te expongo a ti, amor
indestructibles y verdadero, estas condiciones,
esta letra pequeña, estas miserias mías, estos moldes
de los que, en contra de mi voluntad, nunca me salgo:

espantados ante mi conferencia de palabras,
                                                                   advertencias
( una vez que se han agotado los mordiscos, las
                                                                    miradas )
que, bajo mi triste punto de vista, es trámite
                                                          imprescindible
para iniciar correctamente una historia de amor.



Berta García Faet. Night Club para alumnas aplicadas ( 2009)

dissabte, 26 de febrer del 2011

Dejé a una mujer esperándome...



Dejé a una mujer esperándome.
Me encontré con ella algún tiempo después;
me dijo: Tus ojos están muertos.
Qué es lo que te ha pasado, mi amante.

Y como me hablaba con la verdad
traté de contestarle de igual forma.
Lo que le haya pasado a mis ojos
le ha pasado a tu belleza.

Vete a dormir, mi fiel esposa,
le dije con cierta crueldad.
Lo que le haya pasado a mis ojos
le ha pasado a tu belleza.


Leonard Cohen. La energía de los esclavos. (1972)

dimecres, 23 de febrer del 2011

La lluvia...







La lluvia,
con frecuencia,
penetra por mis poros,
ablanda mis tendones,
traspasa mis arterias,
me impregna,
poco a poco,
los huesos,
la memoria.

Entonces,
me refugio
en un rincón cualquiera
y estirado en el suelo
escucho,
durante horas,
el ritmo de las gotas
que manan de mi carne,
como de una gotera.


Oliveiro Girondo. Persuasión de los días. (1942)

Refrany.

Qui cau i s'alça no ha caigut.

Refrany valencià. Inclòs al Tractat d'adages i refranys valencians de Carles Ros. (1773)

dissabte, 19 de febrer del 2011

17.

Vi la silueta de tus pechos
a través de tu disfraz de carnaval.
Supe que te estabas enamorando de mí
porque ningún otro hombre podría percibir
el avance de tu pecho dentro de su imaginación.
Era una transgresión de tu insólita modestia
dedicada a mí y sólo a mí
con la que imprimiste sobre mi apetito amorfo
la incomparable y final silueta de tus pechos,
como dos profundas conchas fósiles,
que permaneció toda la noche y probablemente que
permanecerá siempre.

Leonard Cohen. La energía de los esclavos. (1972)

divendres, 18 de febrer del 2011

Walking Around

Volia compartir amb vosaltres aquest poema de Neftalí Reyes Basoalto, Pablo Neruda, poeta del que tinc inmensos prejudicis, és clar, com tots els prejudicis, infundats. Em fa molta ràbia que tanta i tanta gent nomene el " me gusta cuando callas" i que gent que no ha obert un llibre de poesia en sa vida diga que el seu poeta preferit és Neruda. Fa cins anys em vaig comprar les seues obres completes per dos euros, apenes he obert el llibre. Avui volia vèncer els meus prejudicis, per çO us deixe aquest poema, si la gent que he nomenat anteriorment fa això jo no puc caure al mateix erro, jutjar a un poeta sense haver llegit quasi res seu.

Aquest poema em recorda una mica a "Nocturno de los avisos" de Salinas per allò del passeig encara que ací no siga explícit. Per cert, pense igual que Estellés. Neruda, tens ulls de peix.




Sucede que me canso de ser hombre.
Sucede que entro en las sastrerías y en los cines
marchito, impenetrable, como un cisne de fieltro
Navegando en un agua de origen y ceniza.
El olor de las peluquerías me hace llorar a gritos.
Sólo quiero un descanso de piedras o de lana,
sólo quiero no ver establecimientos ni jardines,
ni mercaderías, ni anteojos, ni ascensores.
Sucede que me canso de mis pies y mis uñas
y mi pelo y mi sombra.
Sucede que me canso de ser hombre.
Sin embargo sería delicioso
asustar a un notario con un lirio cortado
o dar muerte a una monja con un golpe de oreja.
Sería bello
ir por las calles con un cuchillo verde
y dando gritos hasta morir de frío
No quiero seguir siendo raíz en las tinieblas,
vacilante, extendido, tiritando de sueño,
hacia abajo, en las tapias mojadas de la tierra,
absorbiendo y pensando, comiendo cada día.
No quiero para mí tantas desgracias.
No quiero continuar de raíz y de tumba,
de subterráneo solo, de bodega con muertos
ateridos, muriéndome de pena.
Por eso el día lunes arde como el petróleo
cuando me ve llegar con mi cara de cárcel,
y aúlla en su transcurso como una rueda herida,
y da pasos de sangre caliente hacia la noche.
Y me empuja a ciertos rincones, a ciertas casas húmedas,
a hospitales donde los huesos salen por la ventana,
a ciertas zapatería con olor a vinagre,
a calles espantosas como grietas... 

Ricardo Eliécer Neftalí Reyes Basoalto. "Pablo Neruda". Residencia en la tierra  (1933-1935)

dimecres, 16 de febrer del 2011

Quadern de 1962 ( fragments)

Us deixe aquest poema que sempre m'ha sobtat una mica. Se'm fa estrany que es conegueren Estellés, Vallejo i Neruda, no sé si és un recurs literari, però si fos així no crec que ho diguera de una manera tant explícita. És curiós, jo a Neruda també li he vist sempre cara de peix. M'ha cridat l'atenció allò de la mort de Martínez Ferrando, he trobat que muigué d'una tranfussió de sang, quina llàtima.

Aquest poema pense que no és molt conegut, però sí, existeix un Estellés més enllà d'assumiràs la veu d'un poble i els amants. Molt bonica la familiaritat Neruda - Estellés i la imatge del calcetí. Espere que us agrade.



de vegades també arribava neruda, mirava
l'un costat i l'altre amb aquells ulls de peixot
sota la seua gorra es seia en el divan mira-
va encara amb certa cautela. no pots fiar-te
mai em deia agafant-me del braç. jo ho com
prenia tot i ho disculpava tot, ell es treia
d'una butxaca una primera edició de queve-
do i una segona edició de fray luís de león i 

es treia encara més papers per exemple la
partida baptismal de jorge manrique uns
originals il.lícits de góngora a la mort del
conde de villamedina coses totes absoluta-
ment interdictes llavors. en uns gots aculats
d'un vidre d'a dit bevia el vi negre mentre
jo llegia les tèrboles línies amargament llu-
nyanes. en establir-se un cert ambient de
confiança es treia un calcetí i improvisava
una oda elemental mentre el dit gros del peu
descalç sobresortia indòmit, són coses de
la guerra què t'he de dir tu ja m'entens i
mut.
el meu pis al costat de la caserna ( no sé si
tu l'has vist) és un pis molt modest però
al balcó arriben els arbres del carrer. pense
en la mort atroç de martínez ferrando. m'a-
gradaria rebre com era abans costum la visi-
ta de césar vallejo però césar vallejo s'ha
mort definitivament amb la publicació de la
seua obra completa amb notacions i tota la
bíblia. césar vallejo quantes quantes memò-
ries de pus de semen de gargalls i vitralls
de pedres i remotes paraules familars. a tu
el meu homenatge sols a tu únicament a tu
pur impur adorable. els teus versos m'arri-
ben com les telles remotes del <<mort i pam >>
de la meua infantesa. et recobre i em salve
césar vallejo. deixe el teu nom ací al darrer
poema amb un amor que mai no s'entendrà.
els crítics faran possiblement al seu temps
les seues crítiques. jo sé bé quant et dec i
t'ho pague de moment amb aquest còdol que
diposite damunt la taula una abrupta pedra
de via però en la qual tu m'entens toque
mare i em basta. a mamar tots els versos a
prendre vent tota l'ars poètica. 

Vicent Andrés Estellés.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Al límite.



Tienes veinte años,
tienes a la vida
por el cuello,
a tu merced;
pero no es suficiente,
quieres más.

Conozco
esa sensación.

Y te deseo mucha suerte,
la vas a necesitar.

Karmelo Iribarren.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Els peixos i les barres d'Aragó



Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia.

Frase de Roger de Llúria a la Crònica de Bernat Desclot, cap CLXVI.

dissabte, 12 de febrer del 2011

El putxero del dissabte.




Durant molts anys tots els dissabtes per a dinar menjava putxero. A primer hora era paella però per motius que desconec passarem a aquest manjar. Ens alçàvem a València, ma mare feia tasques de la casa, mon pare comprava el diari, els meus germans es feien l'equipatge per al cap de setmana i jo com era molt menut aprofitava per a llegir els "superhumors" de Mortadelo i Filemón, Zipi i Zape i companyia. Una vegada estava tot arreglat agafàvem el cotxe i anàvem cap al poble.

Quan arribàvem al poble em sentia estrany i d'alguna manera més lleuger, totes les coses feien una olor diferent i m'agradava poder anar pel mig del carrer, era molt especial. Sèiem tots a taula a dinar amb la picadeta extra dels dissabtes ( cacaus i les papes d'Alberic) i miràvem les notícies mente raonàvem.

Jo seia entre ma mare i el meu avi Alberto, molt ben flanquejat us ho puc assegurar i uns quinze anys després tinc una gran melàngia d'aquells temps. Amb la meua innocència de xiquet pensava que allò duraria tota la vida, que el meu avi estaria tota la vida allí, mirant els dibuixos amb mi, anat al camp junts i esguitant-me quan es llavava les mans, però ara tot ha mudat. El poble s'ha quedat com un indret mitificat, com una estampeta i tot ha canviat molt.

Donaria mitja vida per tornar a veure els meus avis i per reconstruir l'atmòsfera de la casa del poble, però això ja no pot ser, almenys em queda el record d'haver tingut els millors avis que una persona puga tenir i també de poder mirar i acudir de quan en quan a la meua estampeta particular.

divendres, 11 de febrer del 2011

Capitaes de abril.


Ahir,bo, pensant-ho bé ja fa deu anys vaig anar a veure al cinema capitaes de abril. Sempre havia tingut simpatia pel país veí i tenia alguna referència de la revolució dels clavells. Vaig anar sol ( única vegada que he anat al cinema sol) i la veritat és que la pel.lícula em va encisar. El dimecres ens la varen posar a portuguès 2 i vaig sentir una gran satisfacció i em va produir un fum de records.

Volia compartir amb vosaltres el grandola, vila morena la senyal d'inici d'aquesta revol.lució que va derrocar el règim de Salazar i en la qual només varen morir quatre persones. Se'm va quedar en la ment el record del poble repartint clavells ( la flor d'aquella temporada) i posant-los a les ametralladores.



Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade
Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade
Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade




dimecres, 9 de febrer del 2011

dilluns, 7 de febrer del 2011

Poema XI

Us deixe aquest poema de Whalt Whitman que sempre m'ha semblat tant hermós i subtil i d'alguna manera diferent a tot el que he llegit d'ell.




Veintiocho mocetones se bañan en el río.
Veintiocho mocetones, en cordial camaradería, se bañan en el río.
Y una mujer de veintiocho años, virgen y hermosa, vive solitaria.
Suya es la suntuosa mansión que se alza en la ribera,
y, espléndida y ricamente vestida, espía oculta tras los cortinajes del balcón.
¿Cuál es aquellos mocetones le gusta más?
¡Todos le parecen hermosos!
¿Adónde vais, señora?
Aunque seguís fija en vuestra atalaya,
yo os veo ahora chapotear en el agua.
Danzando y riendo ha entrado en el río una hermosa bañista.
Ellos no la ven,
pero ella los ve y los siente henchida de amor.
Brilla el agua en las barbas mojadas de los hombres
corre por los cabellos largos
y como pequeños arroyos
pasa acariciando los cuerpos.
Una mano invisible pasa también acariciando temblorosa las sienes y los lomos.
Los muchachos flotan boca arriba con el vientre blanco combado bajo el sol,
sin saber quién los abraza y los aprieta,
quién resopla y se inclina sobre ellos,
suspensa y encorvada como un arco,
ni a quién salpican al golpear el agua con los brazos.

Whalt Whitman. Canto a mi mismo. 1885.

dissabte, 5 de febrer del 2011

Bodegón. Naturaleza muerta.



En estos años  desde que murió mi esposa,
me han pasado cosas realmente divertidas.
se me obstruyeron las escamas,me esposaron a la valla del jardín,
  me clavé un alfiler en la lengua.


Cosas muy agradables.


Me compré un pijama a rallas, me mordí la lengua irrepetibles veces,
se me rompió la bragueta del pantalón, vomite en la estufa,
me comí tus uñas, sorbí tus pechos, escupí dulzura.

Para este nuevo año os deseo vinos y licores, colores y deseos,
duelos y harapos, vida y paciencia.


Sed y justicia.

Carles. A. Gener 2011.