La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 13 d’agost de 2011



Els albellons regolfaven aigua.
Duies el parabrises trencat.
Arribaren els veïns amb una estranya tendresa.
La pedra queia amb violència,
el vent xiulava indecís.
La porta estava junta,
ens era difícil entrar.
Dúiem les mans plenes de pecats;
la luxúria i la ira destacaven.
 Les mans plenes de fang, 
quina gran dissort !
No èrem nosaltres els que reflectia l'espill.
L'hivern arribava a la seua fi,
el sol entrava amb timidesa.

Posàrem unes flors a l'estació d'Algemesí,
mai més tornaríem a veure't.

Carles Alós. Bacs de vidre. 2012

2 comentaris:

  1. Basado en hechos reales?? es bonito, pero triste... Ana V.

    ResponElimina
  2. No està basat en fets reals. L'estació d'Algemesí, per a tornar a València sempre ha sigut una mica trista.

    Un besot, Ana !

    ResponElimina

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.