Tristesa

A mon pare

He vist la teua nuca
com un rajolí de pena,
com un vent tramuntanal
que no et deixa viure.
Ho he comprés tot,
cada latitud de l’oblit
que tu no albires.
Cada espelma de sang
pegada a l’esguard,
com una retafila
de pèrdues.
T’he vist venir
en la darrera ferida,
en un cove de cendra
i ja no res per dir.
Com deu ser
recordar la mort
de cada passa,
de cada budell
esquerdat per la nuesa.
Com un pom de deixalles
i espines dorsals,
com una cruïlla
on no resta ningú.
T’he vist arribar
en la teua orfandat,
com un baticul de nadons
i plantes ermes.
Com una dansa minsa
i plors a queixalades,
com una veritat
terrible al redós.
No t’he abraçat
com una pau sublim
i soles desgastades,
no t’he besat
com una garrofera sola
vista com un mar
de palla i de fortuna.

No t’he vist venir
al redós de la pau
com una manyaga
d’escuma i oli,
com una baralla
de cames i acudits.

Carles Alòs

Veus paralel·les

He refet el silenci,

com un budell obert

i sutja a la sabata.

Una manyaga tendra

i el temps et plora,

com una bala fonda,

com un oblit certer.

No he trobat el teu nom

al fons de la bugada,

ni espines ni guspires

ni foc que et reconega.

Una bassa de ciment

i la vida que no torna

a posar-nos al lloc.

Una llegua caminada

i no veig ni per on xafe,

una tassa de café

i m’empasse tot el sol.

Una ungla mal tallada

i ensopegue en la mirada

de les dunes del teu cos,

com un bec empapussat

sense nom ni realitat.

Una bala esmaperduda

i la vida que em desperta

com un somni de raïls.

Un dejú de cada nom

i no torne a somriure.

Una branca entravessada

i no vinc ni em preocupe.

Una dansa de pronoms

i no mire per on vaig,

una lupa que em contempla

i no caic ni en l’oblit.

Una dona que em mirava

ja no em mira

i ara és trista.

Una pansa i un record

i em netege cada bes,

un arrap a la mirada

i la lluna que em contempla.

Carles Alòs

Als meus nebots Marc i Marta

Us he vist venir
com una solsida,
com el tel de la mar
i una paraula.
Un rebombori de rialles
i costres de fang
en cada abraçada.
He agafat el darrer tren
per recordar-vos,
com una embranzida
de foc i joguines,
com una mirada
que guarde a la mà.
Encara no puc oblidar-vos,
com no s’oblida algú
que omplí la vida
de vetes i draps.
Encara no us puc escriure,
com un afalac de perols
i neules de dolça tendrura.
Un escorpí de lluny,
una muller d’oliveres
i pits de grava mullada.
Un efecte de nísprols
i tisores a la boca,
una nuca aixoplugada
de queviures de pallorfes.
Una mà en l’orfandat
i medalles d’alquimista.
Una taula de canvi
i culleres escurades.
Una urna de cendres
i moreres al cabell.
Una única sabata
i vaques que enraonen.
Una vanaglòria
de núvols d’argila
i tela treballada.
Un nadal de lluny
que viu com un estable
on era la nostàlgia.
Una catarata
de coves sens oït,
un desig de mel
i flors al teu costat,
una cantimplora
de vida que ja brolla.
Una usança antiga
que vull que conegueu.

Carles Alòs

Escorça

He vist els ulls preliminars,

com un aldarull de boques

covades en l’afecte.

He tret la darrera espina,

com una piga de contraban,

com una germinació exacta

al bell mig del cos.

He refet el cor,

cordat la meua estima,

tenalla amorosida,

de flors d’un bell passat.

He traspassat la frontera

d’un record de tres navalles

i fletxes verinoses.

Una nuca de pètals,

ombra del desig,

del polsim de l’enuig

i neu a cada banda.

Una cantarella

de borles de cristall

i serps al meu redós

que balla com un àngel.

Una avinentesa

de cels ennuvolats

i núvols de rialles

que creixen al meu pit.

Una lluna plena

de ciris i de mar

i solcs d’una aventura,

d’un record ufà.

Una contarella

de fils i murs de pa

i regnes de colors

florides a la mà.

Una vella historia

nevada en la foscúria.

Una panderola

de trenes i didals

i glops d’una mirada

que bec amb delectança.

Carles Alòs

Exigència i determinació

He vist la darrera raó com un feréstec combregar de boques. La platja es nua, no resten pallorfes de paraules de sutja, d’un aminat fos al teu cos que em rememora. No he vist el darrer ullal en la foscúria d’una teulada xopa, de didals i gronxadors. Una cabòria encesa i navalles de quitrà, el tarquim de l’entrecuix i queviures al mirall. He vist la darrera beta com un foc folgassà i mirades de tungsté. He obviat els noms preliminars, l’artifici porpra, les botiges de peixos. Una munió de pèsols, l’aldarull d’un exercit de nuques. Una rosada blanca sempiterna al bec, un mot que es despentina de manera inopinada, un Fortuny excels i claus a cada galta. Una contarella arcana en la grandària, un tumult de tu i noces de cobalt. Una gran riuada de cartes i trabucs. Un nouer molt alt i foc a cada mà. Una matinada de clots i safanòries, una retafila de soques de metall.

Carles Alòs

Dolor de lluny

He vist els ulls a la mar
on un dia vares romandre.
M’he tapat la boca
per no no ofegar la pèrdua.
Una muralla de llavis
on no recorde res.
He tret el darrer silenci,
al gronxador de l’oblit
d’un autumne de becs.
No he tornat per rendir-me
per dir-te darreres paraules.
Una ombra de sals de llebeig
i cartró a cada llengua.
Una llepolia viciosa
i l’afany de conquerir-la.
Com un taure indefens
idolatrat a la pastura
més llarga.
Una solsida de cors
i maragdes de distància,
un punyal de neu
i traça de maldat.
He vist el vol de l’ocell
diürn en un vagó,
de vent i coves negres
i cels de terra blava.
Una vaga vanaglòria
de bàrbars de cotó
i monyons d’un terra sol.
No ha tornat a nevar
al cor de les maduixes
i neules escampades.
Una navalla oberta
i dofins d’un mar de neu,
una bassa sola
i ulls clarividents.

Carles Alòs

Somrís

He tret les escombraries, no queda ningú a aquell vell redós. He vist els ulls d’una divergència antiga, de mel i canyamel, encunyada a la nuca. Un ullal de sang, sargantanes d’un riu de neula. He triat la darrera vida, la biga mestra, la paret mitgera. Un redós de neu, les boques emmurallades, l’aigua que rajava. Un cove de besos, espelmes d’un record efímer. He tret la xarxa d’Orió per besar els talons a Aquileu. Una planura immensa, la diversitat dels sons vocàlics. Una rama, una branca altívola em diu qui fui. Un autumne de versos i veles de coral. Un sotrac d’espines i coure a la mirada. Una travessia de vent a la butxaca. Una meravella de sols i taps de tu. Un vitrall daurat que em mira en la muntanya dels cossos de cotó. Una via erma i sang de cascavell, una deferència de núvols i safrà. Una cantarella de bagues i dejuns. Una cantimplora de píndoles de vidre. Un comiat de mar i sal a la mirada.

Carles Alòs