La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 26 de gener de 2014

Tristesa


A mon pare
He vist la teua nuca
com un rajolí de pena,
com un vent tramuntanal
que no et deixa viure.
Ho he comprés tot,
cada latitud de l’oblit
que tu no albires.
Cada espelma de sang
pegada a l’esguard,
com una retafila
de pèrdues.
T’he vist venir
en la darrera ferida,
en un cove de cendra
i ja no res per dir.
Com deu ser
recordar la mort
de cada passa,
de cada budell
esquerdat per la nuesa.
Com un pom de deixalles
i espines dorsals,
com una cruïlla
on no resta ningú.
T’he vist arribar
en la teua orfandat,
com un baticul de nadons
i plantes ermes.
Com una dansa minsa
i plors a queixalades,
com una veritat
terrible al redós.
No t’he abraçat
com una pau sublim
i soles desgastades,
no t’he besat
com una garrofera sola
vista com un mar
de palla i de fortuna.

No t’he vist venir
al redós de la pau
com una manyaga
d’escuma i oli,
com una baralla
de cames i acudits.

Carles Alòs

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.