Renda

He dit qui era ell,
una esquerda abatuda,
una llàgrima sacra.
Com un corfoll de sang,
com la beta del desig
d’una dona prenyada.
Com una escalfor del cos
que es meneja de manera errònia.
Com un soliloqui enterc,
platja on no cap la nuesa.
Com la veu de les volves de neu,
com una ciutat confusa
on és minsa la repressa.
Com una ociositat
d’una muller drogada.
Com la talla de la sina
de la corpa del desig.
Com un petit record
que arrossega cada calma.
Com una clau al pit
on s’esbrina la recança.
Com una renda fixa
d’una cabriola inert.

Com un bagul de plors
que es mira molt enrere.

Carles Alòs

Pell

He oït la simfonia postrema, com un coltell esmicolat en la mirada, com una dansa taciturna d’un esguard feréstec. Com una diana de nous on no cap l’altura.

Com un blat immòbil a la darrera paraula, com un esguit de guanys malbarats a l’hora exacta. Com un quequiter de paraules, com una paràlisi llaurada a la nuca. Com una alfàbega morta, calaix on roman el seu nom. Com una pitera d’un desig antic, porta falcada on no s’hi val entrar.

Com la vida que brollava a la font de la mare, com una paraula pessigada, taulell badat, record del nom.

Com una ressurrecció, com el costum d’afaitar-se. Com una voravia on no queda ningú.

Carles Alòs

Fragments de Guadassuar XX

Gènesi, altrament intitulat papers de vidre

Com un gos que cerca l’esperança,
com la turba arremolinada
al voltant de la nit.
Com una corriola esponerosa
que plora sang, sense remei.
Com la nit que estrangula la vida,
com una vianda de forces
corpresa en la mirada.
Com una sagrantana encuriosida,
com una por, en la constància.
Com la veu de les nenes
que demanen perdó,
com una faixa erecta
d’una raó necessària.
Com un escorbut raquític
que ens mira en la lloma de fang.
Com una patada en la boca
llavors innecessària.
Com un equinocci de nous
mogudes per la mà.
Com l’àvia que m’estimà,
com l’avi que em protegí.
Com la mirada de les dones
que fabriquen sabó,
com un tumult d’anys
que cal esbatussar.
Com un aixopluc de dansa
de colomes ennegrides.
Com un maluc escalfat,
fill del mar, o una guspira.
Com un nisprer aigualit
d’un horitzó de maduixes.
Com la brega que tu saps
que balla al meu cabell.
Com una formiga adormida
que respecta la dretura,

com una casa ancorada
en la talla que s’esbrina.

Carles Alòs

Plus ultra

Ho viu
com una moradura eixelebrada,
com una clatellada ferma.
Com un desig opac,
com la fúria dels turons,
com una rama d’una vella olivera,
com un ensurt instantani,
com la pietat de les mares,
com un ball sense muller,
com la dona que tenia
al bell mig de l’esguard.
Com una trampa voraç
d’un destí consuetudinari.
Com les trenes de les nenes
on floria la innocència.
Com un cartró precari
i una cama entravessada.
Com una petita mort,
com un tramús pelat,
piga amorosida.
Com la sal de la mar
que vaig voler fer meua.
Com un nebot que s’estima,
com una paraula niada.
Com els rulls d’una mirada
on trobem la certesa.
Com un meló de Pèrsia
que ens crida lentament.
Com un gesmil florit
de veus i beceroles,
com una festa nova
i un convit torbat.
Com una tovallola
de poma i de clarió,
com una carretera
que ens mira més enllà.

Carles Alòs

Recapitulació

És aquesta la teua derrota,
la bonior dels becs enfuriosits,
la paraula d’una porta que s’obri.
La precarietat de la vida ajornada,
aquelles travesses obscenes.
Com un ensurt de pleits de rent,
com la voracitat de les sines mullades,
com un indult que s’acosta al dolor.
Com la sivella que creu en la mà,
com un solc de dretura i molades,
com un cadell de vent i romer,
com la caducitat de la vida que ens aixafa,
com un hivern de calç i de patades,
com la tassa de nous d’un jorn de vacances
com la dalla d’un cos sotaiguat de plaer.
Com els ciris erectes de vida per vindre,
com una carícia d’un pont de tarquim,
com el Sol que es promet que no torna la vida,
com la biga de neules i safes de blat.
Com el dits dels infants i ditades al pany,
com una cassola que parla de tu;
d’un jorn de sanefes
i mogudes maldats;
com la platja d’un poble
que fou turmentat.
Com una mirada
reblerta de pa.
Com la neu del cos
de pallorfes i sal.
Com un aliacrà
que es picà a sí mateix.

Com una vianda
de foc i d’ensurts.

Carles Alòs