Dent

Les rialles somovien l’estança, la gota freda, el desig escardalenc, la falç encesa. Ara et mire, ara m’encabote; la darrera saó. Escales amunt estaves tu, sufocada, gairebé ardent, tumultuosa. La pell besada, els esgarips. La persiana tirada, els cucs de seda. La forma del teu melic, la remor de les síndries. Llavors férem tard, l’enuig de la tarda, els gripaus, la neu.

La taula parada, els pèsols. Orà, Marroc, contrades plaents. Com et despullaves, com s’esmunyien les hores. Un didal, l’argent polit, la creu de terme. El llibrell cosit a martellades, les teranyines, les vídues, el sol.

Trobàrem l’ocasió, la boca gemegava; l’ociositat, els prunyons, les teules. El camí de tornada, les lleus alenades. La pressa, el sabó artesanal. El cobertor apedaçat, una cabotada.

Una flor entre les cames, una agulla saquera.

Carles Alós. 2013

Semiòtica del sentiment

Recorde molt aquella ventada ufana, aquella nit de quitrà. He esventrat la pell, trencat la paraula dolça. He acomplert la passa eixorca, copulat al desert, rodolat al darrer bac, tret la metzina del poema.

He vist els cabells de Déu, disparat sense cap mesura. El teu pit odora dents, com un liquen d’aigua, mesura de les corpes. El soll del teu cabell, un aixovar, les bandositats adolorides. L’escombra que escura foscúria, banderes enllà de la pell. El rostre esmunyedís, creus de vellut. Una molècula lleu, un rostre esquívol. Els lladrucs darrere la porta, el menjador infecte de llimacs, aliacrans, donzelles. Un cabal frugal, dàtils i mòsses. Una caixa mig oberta, la darrera simfonia, la melada eufònica.

Un esgarip de pa, els ullals de mel. La taca dels nísprols. Èfes, sal als muscles, els monts altívols, l’estable, una polaina. Un marc de temps, les sanefes. La vida a un pa d'a quart. La senectut ociosa, els vidres badats, els qualls.

Mai ho he sabut, mai ho he corroborat. La dansa dels martells, matussera creença; gavelles d’ordi. Plou cel, la dretura perifèrica, lleons com bufandes, el teu clatell lunar. Crec. Un didal, el lleixiu, un got de rent, un trau al llavi, un bocí de tu. Beceroles i gronxadors, advent. Un coll unflat, una mica d’esme, una pepida aigualida,

els peus esmaperduts…

Carles Alós. 2013 

CONOCIMIENTO DEL REINO SUBMARINO

Ahora sólo soy huesos. Los peces me conocen
y atraviesan confiados las cuencas de mis ojos.
Se han disuelto mis manos en la sal y mis piernas
crecen entre raíces en las rocas y el fango.
Recuerdo vagamente mi vida y sueño a veces
que hay plantas abisales coronando mi cráneo.
Por la noche mis huesos están tristes y echan
de menos el sonido de un corazón latiendo
y el pulso de la carne
que sirvió de alimento a la fauna marina.
Es la vuelta al origen. Me resigno y me digo
que ya andarán mis ojos entre perlas y estrellas,
como siempre quisieron cuando eran sólo ojos,
ni claros ni serenos, de un hombre en un naufragio.

Javier Rodríguez Marcos. Naufragios (1995)

ENURESIS

Fue una tara, un diagnóstico de cada cumpleaños
con el que fui creciendo noche a noche
al pairo de las aguas, como la herencia trampa
de donde yo venía: la arquitectura árabe
impresa en el ADN, un plano corporal
de canales rebeldes, surtidores y aljibes.

El alba. Despertarse con la cama mojada:
vergüenza extrema de aquella niñez
enquistada en los débiles esfínteres
y en la llave de paso con su loco albeldrío.

Era un nido encharcado la mañana,
helados los polluelos sin la madre,
las plumas sobre el hule como en nieve
y acuático el temor al miedo incontenible
reptando por la sábana. Eso es todo.

Isabel Pérez Montalbán. De la antología  La inteligencia y el hacha (2010)

Somos el tiempo que nos queda

Ligeramente tumefacta
pero ofrecida con codicia,
llegó la boca hasta el lindero
de la precaria intimidad.
Iban reptando las parejas
que se apiñaban en lo oscuro:
no se miraban, se sumían
en un compendio de sudores,
se convertían en secuaces
de la penumbra suspensiva.
Como un furtivo postulado
brilló el mechero de los cómplices.

No te preocupes no me he ido,
¿cómo iba a irme sin saber?
Somos el tiempo que nos queda.

Y ya los cuerpos se anudaban
bajo la oscura marquesina,
sin decidir con qué argumentos
recobrarían su ansiedad.
Era una esquirla el clarinete,
un estertor de la armonía.

Toda la noche resonando
como una sábana en tus pechos,
toda la noche entre emboscadas
buscando llaves que no abrían.

Chorros de gritos tan vehementes
que entrechocan con los vasos
iban tiñendo de lujuria
los cortinajes y butacas.
Entre el estruendo de los rótulos
unas caderas rebullían
como impulsadas por la piel
incandescente del tambor.

Mira qué prendas, qué proclamas
de irremediable soledad.
Habla más alto, no se escucha
más que el furor de los licores.
Todo está lleno de luciérnagas
y de insufribles fumarolas,
todo parece confiscado
por los que nunca saben nada.

Pero la boca ya ofrecía
sus rezumantes terciopelos,
boca promiscua, saturada
de zumos ávidos y esguinces.
Está invadida de jadeos,
no se parece a las demás.
No se parece, no es mentira.

Pisando vidrios, esgrimiendo
restos de yerbas y de músicas,
llegaron nuevas avalanchas
de adormilados oficiantes.
Era la hora del suicidio
y algunos miembros de la secta
se desnudaron en la sala
con voluptuosa dejadez.

¿Cómo evitar el simulacro,
cómo vivir sin desvivirnos?
Surcan los días por tu vientre.
Somos el tiempo que nos queda.

José Manuel Caballero Bonald . 

Cel·la

La memòria ens diu que pervivim en el temps. Com oblidar-te, com oblidar tot allò que férem plegats, com deixar d’assaborir la teua absència. El sol s’ha post al teu clatell i a les parets ressona la teua veu. Aquell comiat que no existí, les boques fangoses, les fanecades d’estima.

No tinc temps per recordar res, he esquerdat el marc llindar. Pense tot el que férem, la propensió a l’eternitat. M’he llevat confús; els llençols impregnats de tu, el teu cabell al coll. Un mar de dubtes, una tristesa obscena.

El confort no ens pertanyia. A ullclucs et cerque per cada voravia de vidre, per cada cantonada, per cada revolta. He fet tard a tot, com un cadell submís, sumit a una tardor perenne.

No espere que em digues que m’estimes, cap estrèpit, cap bocí perpetu. He assumit el vespre que em xorra cama avall i es vessa a curmull. No sé a qui adreçar-me, a quina boca sotaiguar-me. Pense molt en tu, en la teua boca nafrada on no cap un escurçó.

T’espere a aquesta contrada repelonada, corfa bruta, burilla rebregada. La raó sap mudar el cos però no accepta succedanis. Seré un nadó, un nen de bolquers. M’he arrapat a aquest cor com una gran pàtria, com un munt d’estima. He recordat tot el que perdérem per construir una baralla, una baralla freda, gairebé paorosa. Una dalla viva, un bescuit de tu, un desig cerval, un misto que s’encendrà.

Carles Alós. 2013

Partida

Tot era diferent aquell dia que ens trobàrem. Havíem tancat la porta, amb cura i dissimuladament. Aquella festa on et vaig veure per darrer cop, el confí de la teua llengua, la teua polsera morada.

He decidit canviar el camí, o tal vegada el destí. Et veig lluny, molt lluny. He ensopegat amb la mort, amb el més feroç corcó. Recorde la teua boca empeltada a la meua, la gaubança; els teus llavis amerats de mi, com esmicolàrem el temps, aquell cap d’any de l’any dos mil. La submissió al nostre foc. Un escorpí enamorat, un tros de tot el que et vaig donar.

Recorde les nostres passes, la teua mà encabida a la meua, l’anella de la catedral. No tot fou silenci, tampoc fou tot gatzabara. Pense els teus muscles de vent, les gorges més profundes. He somniat molt a aquest llarg èxode, a aquesta estada nua.

Estic a punt de partir no sé cap on. Tal vegada no et torne a veure, a cabdellar la teua veu, a dir-te que t’estime. Porte dotze anys sent un covard, un inconscient. Meditant açò o allò. Ja no queda res per rependre el camí. Tot serà senzill i fàcil i no tardaré gaire a retrobar-me. Ho senc tot i no tinc qui m’espere.

Ho he posat tot a aquella bossa apedaçada. Tornaré per dir-te que no oblide el que visquérem, que fou meravellós tindret al costat, somniar plegats. Desitja’m sort i treu-me aquest batec que encara resta i treu-me aquesta espina que no em deixa avançar. Fou ridícul tractar de retrobar-te, almenys seré un dolç vianant que no té por a trobar-se amb tu. Un xic trist que recuperarà el somrís. Una au naixent, un batec discret

Carles Alós. 2013.