La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 1 de març de 2013

Cel·la




La memòria ens diu que pervivim en el temps. Com oblidar-te, com oblidar tot allò que férem plegats, com deixar d’assaborir la teua absència. El sol s’ha post al teu clatell i a les parets ressona la teua veu. Aquell comiat que no existí, les boques fangoses, les fanecades d’estima.

No tinc temps per recordar res, he esquerdat el marc llindar. Pense tot el que férem, la propensió a l’eternitat. M’he llevat confús; els llençols impregnats de tu, el teu cabell al coll. Un mar de dubtes, una tristesa obscena.

El confort no ens pertanyia. A ullclucs et cerque per cada voravia de vidre, per cada cantonada, per cada revolta. He fet tard a tot, com un cadell submís, sumit a una tardor perenne.

No espere que em digues que m’estimes, cap estrèpit, cap bocí perpetu. He assumit el vespre que em xorra cama avall i es vessa a curmull. No sé a qui adreçar-me, a quina boca sotaiguar-me. Pense molt en tu, en la teua boca nafrada on no cap un escurçó.

T’espere a aquesta contrada repelonada, corfa bruta, burilla rebregada. La raó sap mudar el cos però no accepta succedanis. Seré un nadó, un nen de bolquers. M’he arrapat a aquest cor com una gran pàtria, com un munt d’estima. He recordat tot el que perdérem per construir una baralla, una baralla freda, gairebé paorosa. Una dalla viva, un bescuit de tu, un desig cerval, un misto que s’encendrà.

Carles Alós. 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.