La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 19 de març de 2013

Semiòtica del sentiment


Recorde molt aquella ventada ufana, aquella nit de quitrà. He esventrat la pell, trencat la paraula dolça. He acomplert la passa eixorca, copulat al desert, rodolat al darrer bac, tret la metzina del poema.

He vist els cabells de Déu, disparat sense cap mesura. El teu pit odora dents, com un liquen d’aigua, mesura de les corpes. El soll del teu cabell, un aixovar, les bandositats adolorides. L’escombra que escura foscúria, banderes enllà de la pell. El rostre esmunyedís, creus de vellut. Una molècula lleu, un rostre esquívol. Els lladrucs darrere la porta, el menjador infecte de llimacs, aliacrans, donzelles. Un cabal frugal, dàtils i mòsses. Una caixa mig oberta, la darrera simfonia, la melada eufònica.

Un esgarip de pa, els ullals de mel. La taca dels nísprols. Èfes, sal als muscles, els monts altívols, l’estable, una polaina. Un marc de temps, les sanefes. La vida a un pa d'a quart. La senectut ociosa, els vidres badats, els qualls.

Mai ho he sabut, mai ho he corroborat. La dansa dels martells, matussera creença; gavelles d’ordi. Plou cel, la dretura perifèrica, lleons com bufandes, el teu clatell lunar. Crec. Un didal, el lleixiu, un got de rent, un trau al llavi, un bocí de tu. Beceroles i gronxadors, advent. Un coll unflat, una mica d’esme, una pepida aigualida,

els peus esmaperduts…

Carles Alós. 2013 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.