Recorde molt aquella ventada ufana, aquella nit
de quitrà. He esventrat la pell, trencat la paraula dolça. He acomplert la
passa eixorca, copulat al desert, rodolat al darrer bac, tret la metzina del
poema.
He vist els cabells de Déu, disparat sense cap
mesura. El teu pit odora dents, com un liquen d’aigua, mesura de les corpes. El
soll del teu cabell, un aixovar, les bandositats adolorides. L’escombra que
escura foscúria, banderes enllà de la pell. El rostre esmunyedís, creus de
vellut. Una molècula lleu, un rostre esquívol. Els lladrucs darrere la porta,
el menjador infecte de llimacs, aliacrans, donzelles. Un cabal frugal, dàtils i
mòsses. Una caixa mig oberta, la darrera simfonia, la melada eufònica.
Un esgarip de pa, els ullals de mel. La taca dels
nísprols. Èfes, sal als muscles, els monts altívols, l’estable, una polaina. Un
marc de temps, les sanefes. La vida a un pa d'a quart. La senectut ociosa, els vidres badats, els
qualls.
Mai
ho he sabut, mai ho he corroborat. La dansa dels martells, matussera
creença; gavelles d’ordi. Plou cel, la dretura perifèrica, lleons com bufandes,
el teu clatell lunar. Crec. Un didal, el lleixiu, un got de rent, un trau al
llavi, un bocí de tu. Beceroles i gronxadors, advent. Un coll unflat, una mica
d’esme, una pepida aigualida,
els
peus esmaperduts…
Carles Alós. 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.