La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 14 de febrer de 2016

Els guaites de la nit, amic, guaiten forats oberts





Els guaites de la  nit, amic, guaiten forats oberts
a les aixelles, totes les llunes blaves tremoloses
del metall adormit. Fan via els meus ulls
cap als jardins del blau que no s’acaba,
com la cançó dels ports, ones vermelles sense atzucacs.

Els vaixells són el meu designi freturós
se solcar mars enllà de més enllà les nafres,
que com bruixes eixides del brasam,
volen més foc viu per existir.

Què direm d’aquest només que em deixa viure
tan sols un poc? Hem adormit la caserna blanca
dels escurçons. Forat de tu, forat de mi, ens hi anem
deixant la pell serpentejada, aclucats ulls vius
de fora estona, fora instant. Som el moment de l’alba
i només per a quallar una mica polsim de roses aturades,
desvetlades, esverades. Cançons que diuen les parpelles
de sempre més endins, la son de cada dia, com la boira
que encega les fronteres orbes, balbes, de no besar estels.

Per no callar aquest domini i la malura del fred
dormirem al recer dels albellons, la clivellada pell,
la palma de la mà sempre voltada avall i sempre
guaites de la nit foraden amb els ulls
l’esmortida estela de la platja.

a joan navarro  

Salvador Jàfer. L'estela de la platja (1973)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.