La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dilluns, 25 d’abril de 2011

Diumenge de resurrecció i segon dia de pasqua.



Aquestes pasqües han caigut molt tard, tal volta massa tard. I els estudiants universitaris amb els canvis de plans estem ara molt enqueferats clavant els colzes.

Sempre que arriben aquestes dates m'és molt difícil no enrecordar-me dels dies de pasqua de la meua infantesa. Començaven les vacances i marxàvem cap al poble, a uns dies d'un cert tetricisme succeïa el diumenge de resurrecció. Ens alcàvem d'hora i anàvem al carrer major on el fill i la mare es reuien. Totes les procesons passàvem pel meu carrer menys aquesta que era sens dubte la més bonica.

S'acabaven els dies de no poder menjar carn, de la tristícia...i tot açò començava un diumenge de matí, un diumenge qualsevol. Feien enlairar-se un colom i tirar una traca, encara avui no entenc com uns fets tan simples podien colpir la sensibilitat d'un infant. Hi havia una gran diferència entre aquest dia i els anterior.

Després de la trobada agafàvem els trastos i marxàvem a la Garrofera tots plegats, a mesura que passaven els anys n'èrem menys fins que em vaig quedar sol, els meus germans ja eren massa majors per a passar un dia amb els pares i amb el germà menut. A poc a poc la pasqua anà perdent color, perdent presència, perdent-ho tot, fins convertir-se en un dia insignificant.

Ja no estan els pares dels amics dels meus pares, ja no estan els meus germans i ja no estic ni jo. El tio Xilo morÍ en el camp com haguera volgut morir, aquella casa està orfena de tutela de vida.

Un colom, uns caramels. Una trobada. Un diumenge qualsevol, la xinta. Un nen que s'amagava perquè tenia por a la traca. On estan eixos dies ? On ha quedat tot ? Supose que al remat l'assumpte és que ens anem fent grans i em de deixar coses de banda.

Un poble petit, un carrer, major. Un fill i una mare es troben després d'un acomiadament per sempre. Un nen i els seus avis, un nen i els seus germans, un nen i els seus pares, un nen i les formigues i un caragol. El nen, l'adolescent i l'home. Un home sense pàtria, dis-me, on queden aquest dies ? si varen existir algun cop.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.